Hi ha molts alcaldes que podrien explicar les incomptables traves amb què es troben, començant pels bastons a les rodes dels alts funcionaris municipals. I que poden, de vegades, derivar en veritables setges judicials.

Al Baix Llobregat, un alcalde va haver de programar d'estranquis i amb nocturnitat fer una rampa d'accés a la vorera per a una senyora que circulava amb cadira de rodes i no podia accedir a casa seva. Els tècnics municipals denegaven el permís un dia i un altre interpretant un reglament capciós fet per un cap quadrat. I mentre no es va fer la rampa, la senyora requeria sempre auxili per entrar a casa. Al tècnic semblava que tant li feia, ell estava allí no pas per ajudar ningú sinó per executar escrupolosament el reglament.

Un altre alcalde es barallava amb l’arquitecte perquè no permetia un garatge privat. La senyora no podia entrar el cotxe i tampoc li permetien aparcar al carrer. L’alcalde es va presentar al garatge, amb l’arquitecte, va prendre ell mateix les mides i afirmava que l’alçada del garatge era d’1,90 metres, el mínim que establia la normativa. Segons les mides preses per l’arquitecte era 1,88.

Ser alcalde pot arribar a ser una professió de risc. Que li expliquin si no al Dionís Guiteras, alcalde de Moià. Gairebé ha perdut el compte de les multes, denúncies i processos judicials que li han obert. Tant, que més d’una vegada s’ha preguntat si val la pena seguir. Quan va debutar com a alcalde es va trobar que Moià era un municipi que podia entrar al Llibre Guinness pel seu endeutament. Ni la factura de la llum es podia pagar. A Guiteras li hauria agradat posar fil a l’agulla a tots els projectes de desenvolupament rural que tenia al cap. O programar una gran festa major. En canvi, la seva prioritat va haver de ser recuperar financerament un ajuntament en fallida tècnica.

La qüestió és que al cap de poc d’haver agafat les regnes municipals la justícia el va voler responsabilitzar de les malifetes anteriors. La responsabilitat es pretenia que fos de l’alcalde Guiteras senzillament perquè era l’alcalde. Encara que fos l’alcalde que feia mans i mànigues per arreglar una nefasta herència de l’anterior alcalde. Al final, el van condemnar, però se’n va sortir, amb algunes esgarrinxades i després d'haver-se vist amenaçat de respondre amb el seu patrimoni i penalment. Tan cert com increïble. En el súmmum de la mala llet, algun diari, sense cap mirament, no va tenir cap problema per apuntar Guiteras com a malversador sense parar-se a discernir res ni fer el més mínim aclariment sobre quan van succeir els fets. Guiteras no era ni regidor.

La lletania victimista del primer sou públic del país és una ofensa a tota la bona gent que sent l'alè judicial al clatell per fer la seva feina i per fer-la ben feta

A Guiteras també li va caure una pedregada per defensar la publicitat institucional de l’1 d’Octubre. I també el van condemnar per no penjar la bandera espanyola. Després ha hagut de sortejar denúncies de tota mena, més les que ell mateix ha fet. Entre aquestes, la picabaralla amb el secretari municipal que havia autoritzat les barrabassades anteriors al seu mandat. O l'advocat que pretenia carregar a l’ajuntament les costes judicials.

A la Diputació de Barcelona, Guiteras —es va guanyar ser diputat provincial— va fer possible que dos candidats del partit de Puigdemont presidissin l’ens. Quan va girar-se la truita i era ell qui requeria el suport per presidir, Puigdemont va preferir la presidenta del PSC. Tampoc va canviar de criteri el president del Consell per la República (Puigdemont rules) quan van imputar la socialista per corrupció. Ja se sap, les clavegueres.

Ni un sol cop hem sentit Guiteras somicar que tot el que ha viscut és una conspiració contra ell. No li han donat cap premi i, en canvi, més ensurts i maldecaps que no hauria imaginat mai.

Precisament per això la lletania victimista del primer sou públic del país és una ofensa a tota la bona gent que sent l'alè judicial al clatell per fer la seva feina i per fer-la ben feta. Aquests bons oficis, de vegades, inclouen arreglar els despropòsits heretats. O fer una interpretació laxa de segons quines normatives. Perquè certament el Reglament del Parlament forma part de la febrada del que volia ser la nova política. Una reforma impulsada per la CUP i beneïda per Junts (pel Sí). La mateixa actitud pretesament exemplaritzant que va impulsar els Comuns de Colau a regir-se per un Reglament intern igual de pulcre. Quan a Colau li ha tocat aplicar-se’l ha dit que ni de broma. És un Reglament que no respecta la presumpció d’innocència. Però és el Reglament vigent si no el modifiquen. I no és obra de la Guàrdia Civil ni de cap jutge ultra sinó de la majoria indepe sorgida de les urnes el 2015.

Al Parlament també s’hi compten funcionaris que fan i desfan. I que s’han atorgat —amb el vistiplau polític— unes condicions laborals i retributives tan excepcionals que no hi ha ésser a la terra que no les volgués tenir. Com en el cas de Colau, el Reglament a aplicar cau en un excés de zel que pot ser tant injust com arbitrari. I com en el cas de Colau, l’autoria és pròpia.

Altra cosa és el fons de l’assumpte. Llegits els correus electrònics, escoltats àudios i testimonis, se’n pot dir de tot. Excepte que és una causa política. I fer-ho és tan surrealista com aquell destacat company de files que s'absenta el dia de la beatificació de la imputada perquè havia de fer una excursió amb uns amics. Devia ser per estar més a prop de Nostre Senyor i fer-se perdonar davant tanta sordidesa, frivolitat i insolvència.