Companys, si sabeu on dorm la lluna blanca
Digueu-li que la vull
Però no puc anar a estimar-la
Que encara hi ha combat.

Companys, si coneixeu el cau de la sirena
Allà enmig de la mar
Jo l’aniria a veure
Però encara hi ha combat.

(Abril 74, Lluís Llach)

L’estat espanyol no és un estat democràtic, és un estat salvatge. L’estat és salvatge perquè els poders reals que el dirigeixen estan formats bàsicament per persones salvatges, no domesticades, incultes, esquerpes, rudes, intractables, brutals. Estem oprimits per una casta primitiva, no evolucionada, regida per tabús, mentides i violència totalment incompatible amb qualsevol sistema democràtic. Una part important de la societat espanyola està d’acord amb aquesta situació. Una part important de la societat espanyola dona suport al màxim exponent d’aquest estat salvatge: la Corona; institució més pròpia de l’edat mitjana que del segle XXI. També comparteix els arguments del màxim exponent del franquisme: Aznar. I és en aquest context inspirat per l’“a por ellos” institucional de Felip VI on —després de l’acció dels polítics, després de l’acció dels mitjans de comunicació, després de l’acció de la policia i la Guàrdia Civil— trobem l’acció de la justícia. Capaç de comprometre l’estat de dret amb les seves actuacions durant el judici contra els presos polítics, durant la persecució internacional contra els exiliats i ara en la sentència contra el conseller Miquel Buch i el mosso Lluís Escolà.

Com et defenses d’uns salvatges? Com et desempallegues de la seva opressió, de la seva brutalitat, de la seva incultura, del seu pensament de l’edat mitjana? L’alternativa a un estat salvatge com l’estat espanyol és construir una societat moderna i oberta

L’Audiència de Barcelona ha condemnat el conseller Buch a quatre anys i mig de presó, deu anys i sis mesos d’inhabilitació absoluta i a nou anys i mig d’inhabilitació a càrrec públic pels suposats delictes de malversació i prevaricació. Tot i que el propi tribunal reconeix que el procediment administratiu fet per ocupar la plaça d’assessor eventual del Departament d’Interior, és a dir, la contractació de Lluís Escolà, va ser correcta, condemna el conseller i el mosso a presó. Contractar una persona durant set mesos d’una manera legal comporta quatre anys i mig de presó? Som davant d’una gran injustícia. Un disbarat jurídic que només pot explicar-se per les ganes de venjança amb l’entorn del president Puigdemont. El judici contra Buch es va celebrar a finals de juliol d’aquest mateix any. L’agost és inhàbil. Tot i així, el 14 de setembre hi havia la sentència redactada. Més de 80 fulls redactats en menys de quinze dies per enviar dos homes a presó. Sembla que aquesta sentència estava escrita d’abans. L’escarment a l’entorn del president estava escrit. Ni les proves pericials, ni els testimonis que van portar la premsa a dir que era un judici guanyat han tombat la set de venjança.

Som aquí. I malgrat tots els malgrats, val la pena defensar-se. Però cal saber com. Com et defenses d’uns salvatges? Com et desempallegues de la seva opressió, de la seva brutalitat, de la seva incultura, del seu pensament de l’edat mitjana? L’alternativa a un estat salvatge com l’estat espanyol és construir una societat moderna i oberta. Capaç de sumar el màxim d’individus disposats a defensar-la. Parlo d’aquí i d’allà. Allà no crec que se’n surtin, aquí haurem de marxar. Com veiem no és un camí fàcil. Està ple de dificultats i costos personals elevats. Menystenir els salvatges pel que fan no ens ha de portar a la resignació. Saber-nos més moderns i oberts no ens ha de portar a la displicència. Perquè cal defensar-se. Com diria Lluís Llach, perquè encara hi ha combat. Val la pena que no ens perdem en el que hauria pogut ser i no va ser. Que no ens perdem en el que volem i encara no tenim. Perquè un estat que vol arrasar-te com a nació, t’interpel·la, com a mínim, a tenir un punt de mentalitat: perquè encara hi ha combat.