No sé si el mateix Sánchez —sí, Pedro Sánchez, el president del govern d’Espanya— o algun dels seus assessors, o tot el partit socialista espanyol, han estat espectadors habituals del programa "Sálvame" de Telecinco; en qualsevol cas, no en poden ser millors deixebles. No és fàcil qualificar un programa televisiu de tant d'èxit com a nefast, però ho era de totes totes; només faltava afegir-hi ara un llegat com aquest.

El programa rosa —un color que no li esqueia, perquè reunia totes les tonalitats de les escombraries— generava expectatives de bomba televisiva sobre notícies autogenerades que eren només fum, però que els permetia aguantar un programa rere un altre amb les espectadores i els espectadors enganxats a la cadira per no acabar sabent res sobre les misèries anunciades. Això exactament és el que ha fet Pedro Sánchez amb la carta, els dies de reflexió, la manifestació i la declaració d’ahir per tenir les espanyoles i els espanyols pendents d’ell; que s’ha traduït com a pendents de les seves vicissituds humanes. El de la humanitat, fins i tot l’amor, és un aspecte que s’ha destacat molt des de les files que el defensen, però en el meu cas només he aconseguit veure un sainet penós per enfonsar, sempre es pot més, el ja indefensable nivell de la política espanyola. 

I no és pas que no m’agradi que els personatges públics no es mostrin i es defineixin només per la feina que fan, sinó també per la seva vida particular, privada i familiar; més encara els homes, perquè ens falta molt, com a societat, valorar de manera integral les persones i no fer-ho només per les capacitats que els reconeix el mercat. També el mercat polític. Però en aquest darrer cas no hem vist res d’això, només hem vist —i ja es veia a venir d’entrada— una jugada política per arribar a fer un programa més i un tour televisiu complet. Talment com al xou de la tele.

Hem vist una jugada política per arribar a fer un programa més i un tour televisiu complet, talment com al xou de la tele

Ara bé, el destí és capriciós i ha fet esdevenir aquesta posada en escena teatralitzada amb la mort de la mare del president Puigdemont. No en faré pas cap comparació, per una qüestió bàsica de respecte i perquè en cap cas estaria a l'altura. Només diré que no és pas la primera mort que afecta una o un dels exiliats amb motiu del procés català, i l’han de viure des de la llunyania imposada. I no només ningú no en fa escarafalls, sinó que em dol que a massa gent això no el commogui, no li remogui la seva humanitat. Menystenir què és l’exili, el que significa i el preu que estan pagant els que s'hi troben, manifestar que els que van marxar van fer un acte de covardia i altres barbaritats per l’estil, torna a situar-nos en les categories ètiques i morals de "Sálvame". De fet, és el mateix tipus d’escombraries, malgrat que es faci des de púlpits suposadament intel·lectuals.

De fet, el que hauria de remoure l’exili és la democràcia, precisament en el sentit contrari del que ho està fent; però aquesta assignatura, la de la democràcia, no és que l’hàgim suspès, és que hi ha massa gent —i no pas de la dreta identificada— que no s’hi ha matriculat mai, per molts manifestos i adhesions que signin.

Fins ara, a Sánchez tot li ha sortit bé, però no sé pas què dir d’aquesta jugada: per mi que hauria de passar-li una factura grossa. De totes i tots és ben sabut que "Sálvame", malgrat l’èxit d’audiència —en un temps, per mi, incomprensiblement llarg—, també es va acabar.