La Rosalía no ha estat enviada a la terra (per més aurèoles que es gravi al cap i creus que col·loqui a l’escenari) per salvar la cultura catalana i el català, només faltaria. Dit això, què en penso del disc que va treure el 7 de novembre de 2025, Lux, i que va anunciar a Madrid (la capital d’Espanya) creant un gran enrenou? Abans de començar la meva dissertació, m’agradaria fer un petit incís: vull deixar clar que no analitzaré ni la qualitat musical del disc (tot i haver estudiat tres anys de solfeig i dos de piano, no considero que tingui prou coneixements per a fer-ho) ni el seu estil musical (tants caps tants barrets, que cadascú escolti el que més li agradi; a mi, personalment, m’ha semblat el millor que ha fet fins ara, musicalment parlant), i que no escric aquest article ni per jutjar-la ni per criticar-la ni per carregar-me la sororitat ni el feminisme (que ja ens coneixem, i qualsevol cosa és una excusa per acusar-me de feixista antidones).

Per què, en comptes de castellanitzar l’Escolania de Montserrat, no va fer cantar en català l’Escolanía de la Santa Cruz del Valle de los Caídos?

Em vull centrar només en la part lingüística i espiritual del disc. La meva pregunta és: per què la Rosalía no canta sempre en català? Deixant de banda que té dret a cantar en la llengua que vulgui i que més li agradi; repeteixo, només faltaria. A mi el que m’interessa d’aquesta pregunta és què s’amaga darrere del fet d’escollir el castellà en comptes del català en quasi tota la seva obra i de fer cantar en castellà l’Escolania de Montserrat (un símbol de la catalanitat) i que ells s’hi avinguin. Per què, en comptes de castellanitzar l’Escolania de Montserrat, no va fer cantar en català l’Escolanía de la Santa Cruz del Valle de los Caídos? Per què hem normalitzat abaixar-nos els pantalons i sentir-nos-en orgullosos (encara gràcies que canta uns versos en català!!)? Per què l’Escolania de Montserrat es va abaixar la saia i el roquet? Això sí, la Rosalía plorava quan els sentia cantar… No m’estranya gens, jo també ho faria si els sentís cantar en castellà.

M’agradaria veure la histèria col·lectiva que es produiria entre els seus fans castellanoparlants si de cop, un dia, com qui no vol la cosa, tragués al mercat un disc només en català (una cosa completament racional i lògica, val a dir). Si canta en castellà, no passa res, és el més normal del món; ara, si ho fa en català, està sent molt egoista i injusta amb els pobres castellanoparlants, que han de patir, una vegada més, una dura discriminació lingüística (és sarcàstic). El castellà, una llengua que es troba al límit de la mort, que no parla gairebé ningú al món i que necessita que entre tots l’allunyem de les portes de l’inframon. Per què és el més normal del món cantar en castellà si has nascut a Catalunya? El més normal seria que, si has nascut i t’has criat a Catalunya (Sant Esteve Sesrovires, no Albacete) i et dius Rosalia Vila i Tobella, t’expressis —musicalment— en català. Alguns diuen que el seu pare és mig asturià i gallec (nascut a Astúries però de família gallega), com si això justifiqués que cantés en castellà… A veure, creiem o no en la integració i en considerar catalans els nouvinguts que s’integren a Catalunya? Perquè pel que us interessa són catalans i pel que no, no. El seu pare, i de rebot ella, sent mig gallec i asturià, i vivint a Catalunya, hauria de ser més conscient que ningú que les llengües minoritzades s’han de protegir (com el gallec a Galícia o el bable a Astúries). Però per això cal una gran autoestima nacional i sembla que poca gent la té. Encara tenim —gravada amb foc al cervell— l’idea que cantar en castellà és més guai, cool, trencador que fer-ho en català, perquè, suposadament, arribes a més gent i perquè el català es veu que fa riure quan fas servir paraules malsonants i no sembles prou dolentot. Podem descolonitzar-nos la ment d'una vegada i normalitzar el fet de parlar català. Tan important és el català com el castellà i el bable.

La part lingüística, d’una banda, i de l’altra: si vols ser trencadora, no et descoloreixis una aurèola al cap i t’envoltis de creus en un escenari, canta en català davant de tot el món, amb seguretat, com si fos la cosa més normal del món (que, de fet, ho és, o ho hauria de ser). Trobo molt agosarat, arrogant, prepotent, narcisista i egocèntric el fet de gravar-se una aurèola —símbol de santedat— al cap. Si realment s’està plantejant ser creient perquè la seva àvia, una de les seves fonts d’inspiració, és molt religiosa (com ella ha afirmat), què fa santificant-se? Més que un homenatge a l’àvia em sembla un insult i una burla cap a la religió cristiana. No acabo de veure clar això que un mateix es consideri un sant (no sé a on ha anat a parar el concepte d’humilitat en tot això). I en el cas que realment sigui una santa, per què n'és exactament? Vivim en una època en què es banalitza, es devalua, es menysté, es desprestigia i es ridiculitza tot. Fer servir l’espiritualitat per fer negoci, sincerament, em sembla menyspreable i completament contradictori. Però, com he dit, tothom és lliure de fer el que vulgui. Jo, com a persona creient, ho considero ofensiu, més que original i trencador. La Madonna mateixa (com molt bé indica el seu nom) ja ho havia fet fa molts anys; no és cap novetat. I fins aquí la meva humil dissertació.