Perquè no et prenguin el pèl, és imprescindible fer-te respectar. També per dignitat. Quan et perden el respecte, et prenen per l’ase dels cops. Posar l’altra galta davant la garrotada només és una invitació perquè et deixin les dues galtes com un titot. I perquè tothom s’hi atreveixi. Ho comentava a l’amic Joan Tardà, de qui tan aviat discrepo com hi estic d’acord. Era davant aquesta legítima investidura de Salvador Illa que exigeixen els Comuns amb una entrega incondicional. Res a dir de les aspiracions del vencedor de les eleccions, més de l’actitud d’aquells que ara propugnen la seva investidura desant al bagul dels records la mateixa condició innegociable que va rematar el Govern Aragonès: el Hard Rock. En aquesta ocasió, sí, el Joan em confessava: "Quina decepció".
El candidat a les europees dels Comuns/Sumar (no l’esmento, que després escriu amargament enfadat als meus amics) hi insistia: el Hard Rock no és cap línia vermella per a l’hipotètic Govern d’Illa. Només ho era per al Govern d’Aragonès. Tant és així que per aquest motiu van tombar els pressupostos i van precipitar eleccions. Malgrat que, a l’hora de la veritat, la societat tarragonina només va penalitzar amb els seus vots els contraris al projecte mentre premiava els favorables. Notable paradoxa. Entre d’altres, els vots dels tarragonins van deixar els Comuns orfes de representació per la demarcació. En canvi, el PSC, defensor a ultrança del Hard Rock, s’ha imposat per golejada a Tarragona. I és el candidat d’aquest partit, Salvador Illa, per qui clamen els comuns com si fos efectivament el salvador. Tot és tan líquid, tan vaporós, que fa angúnia.
Objectivament, hi ha una sensibilitat a la direcció dels comuns, que tot sovint imposa el seu criteri, que cau sempre del mateix cantó i que ho fa amb pocs escrúpols, deixant sovint els mateixos damnificats. Possiblement el moment crepuscular va tenir lloc amb la darrera investidura d’Ada Colau com a alcaldessa en unes eleccions que va perdre davant Ernest Maragall. Diuen que el que és més difícil és fer el primer pas, però que un cop has posat el peu al fang, el segon l’empastifes amb lleugeresa. De fet, les actuals aspiracions de Puigdemont a la investidura s’inspiren en la mateixa filosofia de Colau. O en la darrera ocasió de Collboni. Només que si aquests van recórrer a Ciutadans i el PP, Puigdemont ho pretén de Pedro Sánchez.
La ideologia (els grans principis) esdevé verborrea barata per justificar tota mena de tripijocs
Els comuns van decidir que per retenir l’alcaldia i barrar el pas al republicà Maragall, tot s’hi valia. I de bona gana —o si més no, àvids de poder— van pactar amb "la pitjor dreta de la ciutat". Si ahir la línia vermella va ser el Hard Rock, abans-d’ahir el cordó sanitari que van pactar amb Collboni va ser evitar que Maragall fos alcalde. Collboni s’hi va fins i tot recrear quan Colau va fer veure que un cop executada la sentència contra Maragall, podria ser clement amb els republicans.
La darrera ocasió, alcaldia de Barcelona 2023, també va tenir com a damnificat col·lateral ERC. Els comuns de Colau van decidir que, per evitar un pacte Trias-Maragall, pactar amb el PP era tan legítim com necessari per evitar, se suposa, la terrible catàstrofe que hauria estat per al govern de la capital de Catalunya un govern d’aquestes característiques.
A propòsit d'això, els comuns governen amb el PSOE a Madrid gràcies als vots d’ERC i... de Puigdemont, que insisteix en el títol de legítim president per oposició a uns altres que no deuen ser legítims o no prou legítims, encara que hagin estat legitimats per les urnes. L’enèsima paradoxa, no obstant, és que els mateixos vots que es reclamen imprescindibles per aturar la dreta espanyola a Madrid, són aquells contra qui PSC i Comuns van determinar un cordó sanitari a la capital catalana, aferrats als vots de la mateixa dreta que a Madrid assenyalen com un perill per a la democràcia. Si aquí no grinyola res —i a ningú li cau la cara de vergonya— és per la frivolitat que caracteritza els acords i les etiquetes en funció dels interessos conjunturals o crematístics. La ideologia (els grans principis) esdevé verborrea barata per justificar tota mena de tripijocs.
L’esquerra a l’esquerra del PSOE no té ja ni una quarta part dels electes del nou Parlament. I potser, gràcies, segons com va tot. I no serà perquè els governs respectius, d’aquí i d’allí, no hagin basculat a l’esquerra. Per acabar-ho d'adobar, resulta que els comuns no hi són a l’Ajuntament de Barcelona (al sottogoverno, sí, però al govern, no), perquè Collboni no els hi vol. De fet, Illa tampoc no els voldria al seu Govern.
Els republicans es troben entre el foc i les brases. Facin el que facin en aquesta conjuntura adversa, hi ha un risc més que notable. Tant si s’apunten a noves eleccions, el desig de Puigdemont, com si arribessin a alguna mena d’acord amb Illa, seran a l’ull de l’huracà. Serà com una invitació, a banda i banda, a acarnissar-s'hi.
Tot és possible. Tot, menys seguir posant l’altra galta. Defensar amb vehemència la teva decisió, amb convicció, amb un esperit generós però combatiu, és una necessitat imperiosa. Sigui quina sigui aquesta decisió. És la base de fer-se respectar.