M’he llegit d’una tirada el Tornarem a vèncer de Marta Rovira i Oriol Junqueras. Aigua beneïda. Rigor, anàlisi i proposta. Ni un sol retret. En positiu. Explicant per quin motiu es va guanyar fins al 3 d'octubre i per quins motius no ens en vam sortir a partir d’aquella data. És, de llarg, la millor aportació que s’ha fet al debat per reprendre, serenament, el camí.

Res a veure amb l’hagiografia de Waterloo que contrasta, i molt, amb el treball periodístic del Tota la veritat. Contrasta amb aquest per com s’explica el passat (com el reescriu a mida) i per l’agror permanent en cadascuna de les pàgines d’un volum que acaba per ser avorrit i interminable.

El Tornarem a vèncer és un exercici honest, valent fins i tot, que detecta fortaleses i mancances del moviment independentista. Crida a maximitzar les fortaleses i a corregir les mancances. I a partir d’aquí fa una proposta que, bàsicament, es redueix a treballar molt per capgirar les febleses i a preparar un futur embat.

'Tornarem a vèncer' és, de llarg, la millor aportació que s’ha fet al debat per reprendre, serenament, el camí

Hi ha molt de sentit comú i cap fanfarronada. Aquesta darrera és una actitud que dissortadament ha cotitzat a l’alça en determinats sectors de l’independentisme, capficats en les purgues internes i a reduir l’independentisme a un moviment minoritari i extremista. Un moviment que en lloc de sumar majories socials, sembla que les vol dinamitar. Pocs i purs, aplaudint amb les orelles les astracanades de tipus tòxics que —com el buldog de Waterloo— han passat de ser acòlits del PSOE dels GAL a icones d’aquest independentisme tronat que es retroalimenta a les xarxes i perd la força per la boca.

Lluny de tanta mediocritat i mesquinesa, Rovira i Junqueras fan la seva proposta i afegeixen que aquesta és la seva, però que estan disposats a escoltar-ne d’altres, encara que de moment brillin per la seva absència. A esmenar-se, si convé, a debatre i contrastar. Apunten que el referèndum acordat, a l’escocesa, ha de ser l’objectiu. Ara bé, aquesta seria la millor opció, però l’estat espanyol s’hi negarà un dia i un altre. Tal com va ocórrer camí de l’1 d’octubre. La part catalana venia d’intentar pactar el referèndum, d’incomptables propostes i intents. Si es va fer així, va ser senzillament perquè el govern espanyol es va negar a l’acord. Allò que ens va carregar de legitimitat i raons va ser precisament la nostra política d'oferir la mà i la intransigència dels altres. Per aquest motiu parlen, en defecte, d’unilateralitat.

Però amb un matís: primer s’han de fer els deures. És a dir, corregir les mancances. Perquè no volem tornar a fer un 1 d’octubre que acabi en un 27 d’octubre lacònic. Amb un Puigdemont abatut que acabi desflorant una margarida, ara sí, ara no... Volem arribar al 27 d’octubre amb gas i suficient fortalesa com per no haver de procedir a un campi qui pugui, que és com vam acabar a final d’octubre del 2017. Ho volem tornar a fer i aquest cop ho volem fer bé, amb tots els aprenentatges fets, sabedors que no serà fàcil ni innocu i que arribat el cas, la desobediència civil és un mitjà tan vàlid com legítim.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat