El motiu pel qual el món (post) convergent va dinamitar la proposta de consens pel cas Laura Borràs és obvi: per pura estratègia electoral, per pur electoralisme. És inaudit que la proposta de 'no votar' hagi estat satisfeta excepte per aquells que la van elaborar. I és una farsa de proporcions gegantines la reacció posterior, estirant-se els cabells i fent-se els ofesos just perquè el gruix de l’independentisme català i basc (i gallec, en certa manera) va fer exactament el que proposava Junts per Catalunya. Com podran tornar a seure i acceptar cap proposta quan una de les parts és capaç de perpetrar una batussa salvatge, precisament, perquè la resta de forces polítiques fan allò que exactament havien plantejat els pretesos ofesos?

Junts per Catalunya va decidir legitimar un suplicatori tot trencant l’acord amb ERC, la CUP, Bildu i el BNG. Si els socis de JxCat —el PSC/PSOE— a la Diputació de Barcelona i a tota la regió metropolitana hi haguessin votat en contra, el suplicatori s’hauria denegat.

L’agressivitat, els insults i les desqualificacions són avui el modus operandi a les xarxes del món (post) convergent que no dubtarà a rebentar el conjunt de l’independentisme per pur electoralisme. A destruir la seva fortalesa destruint la seva transversalitat. Sense oferir cap altra proposta de futur que no sigui fum, instrumentalitzant tot el que toquen, fins a l’extrem, potinejant una ANC que va de mal en pitjor, ara ja en un procés de purgues internes sectàries. Una direcció de l’ANC que ni una sola vegada ha predicat amb l’exemple en els darrers anys, que ni ha desobeït ni desobeirà res, que cada dia més és un satèl·lit d’un partit i que lluny està del que hauria de ser el seu objectiu: ser capaç de sumar complicitats al moviment independentista.

L’única punyalada, amb premeditació, ha estat precisament la dels que han trencat el consens i han faltat a la seva paraula per organitzar un circ i crispar l’ambient, un cop més

I això no ha fet més que començar. L’independentisme ha de ser immaculat davant de qualsevol sospita o ombra de mala praxi. Crec que és un error fingir un atac d’amnèsia per fer oblidar que només hi ha un partit en aquest país que hagi hagut d’enterrar les sigles fugint de la corrupció. I es diu Convergència Democràtica de Catalunya. Unes sigles avui en liquidació, al costat de les d’Unió Democràtica, pels múltiples casos de corrupció, constants, sostinguts. Pretendre ara atribuir a la resta de l’independentisme la seva misèria moral és pornogràfic. La corrupció convergent és una xacra que ha estat utilitzada per l’Estat contra el conjunt de l’independentisme. I la reacció, en lloc de ser exemplar, és de negar totes les evidències i exigir un acte de fe que llasta l’independentisme.

O és que ara resultarà que el cas Palau se l’han inventat republicans i cupaires? O és que les sucoses comissions per obra pública a Sant Cugat del Vallès són responsabilitat dels altres? O és que Oriol Pujol Ferrussola va ser condemnat per culpa de republicans i cupaires? O és que Ferrovial pagava sumes milionàries a la fundació Catdem per obra i gràcia de l’esperit sant?

Quan algú arrossega aquest passat i en lloc de ser exemplar es victimitza i arremet contra els altres independentistes, no és que hagi perdut el nord és que senzillament ha optat per una estratègia de confrontació caïnita i de batussa quinqui. L’única punyalada, amb premeditació, ha estat precisament aquesta, la dels que han trencat el consens i han faltat a la seva paraula per organitzar un circ i crispar l’ambient, un cop més.

És imprescindible que l’independentisme assoleixi la unitat estratègica compartida. És indispensable teixir un projecte inclusiu, plural, divers... reflex de la realitat de la societat catalana. Però també és necessari que aquells que més criden i apel·len a la unitat, primer, es reordenin internament.

El ball de bastons al món (post) convergent i la incapacitat de Puigdemont i Bonvehí per arribar a un acord resta més que suma. La fragmentació del centredreta nacionalista català en diferents sigles i partits no ha estat suficient per allunyar-se del pes i l’herència d’unes sigles glorioses durant molts anys, però que han acabat sent les d’un “banc dolent”. Ja ho diu la vella dita: “De bon llinatge ve el nostre ase, que amb les dents es grata el cul”.