Arriba un nou Sant Jordi molt esperat. Una diada que ens ha de fer oblidar la de l’any passat, amb carrers buits, sense essència i amb el silenci pandèmic només trencat pels aplaudiments des dels balcons cap al gran esforç dels sanitaris i serveis d’emergència.

Un Sant Jordi, però, que arriba en plena negociació per formar govern. Un fet que resulta del tot incomprensible si es té en compte que l’independentisme llueix un 52% històric que sembla no ser suficient. Difícil d’entendre.

Un dels llibres que s’estrena en aquesta diada és En defensa pròpia de Joan Tardà. Un llibre que no deixarà indiferent ningú i on Tardà respon a qui acusa els republicans de traïdors. Joan Tardà parla clar, sense pèls a la llengua, sense capítols. Una anàlisi acurada del passat, un repàs del present postelectoral, però, sobretot, amb visió de futur i amb l’aposta decidida per reprendre el camí per guanyar i culminar. Una aposta per la perseverança i pel realisme des d’un independentisme obert a la societat. Apel·lar a la força del Govern del tres d’octubre.

El llibre repassa la fita històrica de l’1 d’octubre, on s’afirma que aquest ha estat metabolitzat com el principi de tot per bona part de l’independentisme, però amb frustració i amb agror per una altra. És d’aquesta segona reacció d’on ha nascut un independentisme profundament enfadat i reaccionari, que banalitza el “seguir sumant” i que no assumeix la realitat per capgirar-la. Un independentisme de “base més conservadora” que sembla que porta una bena als ulls i que ha descarregat la seva frustració damunt de tot el sobiranisme.

No revelo cap secret en afirmar que Tardà és una de les persones que ha patit amb més virulència el canvi de paradigma en l’independentisme. I faria bé aquest independentisme, que aboca la seva frustració davant els altres, de llegir el pròleg del llibre escrit per Arnaldo Otegi. Potser, si ho diu Otegi, no els semblarà tan “botifler o traïdor”. Otegi ho resumeix amb “apostar en tots els àmbits de negociació, preveure i anticipar tots els escenaris; aquest és l’equilibri que donarà solidesa a la nostra aposta”.

Tant els costa acceptar un president republicà? Aquesta és l’arrel del problema. Un govern amb el centre de gravetat a l’esquerra. Un govern presidit per un republicà

És clar i meridià que, darrerament, el nacionalisme català s’ha esforçat a fer un setge al republicanisme amb l’intent d’associar-lo amb la traïció i el botiflerisme. La mala digestió per pair la pèrdua de l’hegemonia política. La reacció actualitzada d’allò que va dir en el seu dia Marta Ferrusola, "ens han entrat a robar a casa".

És d’una enorme irresponsabilitat que certs polítics no estiguin a l’altura en aquest moment. On és el problema?

Així com la CUP i ERC van passar via, que Junts entri a l’equació ha esdevingut un calvari. No és una opinió, és una constatació. Els motius són diversos, sí. Però l’origen de tot té lloc la nit electoral, quan l’escrutini oficial anava deixant clar que els republicans guanyaven “el plebiscit” en l’independentisme (tal com va qualificar Laura Borràs els comicis electorals del 14 de febrer).

Però hi ha un segon problema que resideix en l’embolic intern de Junts, tants caps tants barrets. Aquest espai comparteix un lideratge sòlid, però poca cosa més. Les disfuncions estratègiques són més que notables i evidents per poc que es grati. Aquí rau la dificultat i és això el que explica per quin motiu van tancar acords de govern ipso facto a tota la regió metropolitana de Barcelona amb el PSC. I, en canvi, per què es resisteixen a sumar-se a l’acord amb republicans i cupaires.

Els republicans, des del 1980, han votat a favor fins a sis vegades dels candidats a president de Catalunya proposats pels nacionalistes: Pujol (dues vegades), Mas, Puigdemont, Turull i Torra. Tant els costa acceptar un president republicà? Aquesta és l’arrel del problema. Un govern amb el centre de gravetat a l’esquerra. Un govern presidit per un republicà.