Em pregunto com es concilia brandar el “preparar-nos per a la batalla definitiva”, sense concretar res, ni de casualitat, amb dir l’endemà mateix que “és evident que no estem preparats” ―a Catalunya Ràdio― i que “cal superar el 55% dels vots”. No hi ha per on agafar-ho. De debò, en què quedem?

Em pregunto com es concilia aplaudir un dia la moderació d’Artur Mas, com va fer el gruix dels consellers de Govern que van assistir a l’acte de presentació del seu llibre, amb aplaudir l'endemà les envestides a la taula de diàleg que, precisament, presideix el president Torra. Encara més, com casa planye’s amargament que Sánchez no vol rebre Torra, quan no només el rep sinó que s’asseu en aquesta taula de diàleg, i aleshores ens hi posem de cul. Em pregunto a quina lògica respon tanta incongruència. Em pregunto si no hem perdut el nord. Em pregunto si no estem fent el caldo gros a la dreta extrema. Em pregunto quins guanys ens procura aquesta actitud.

Em pregunto com concilien els entorns més propers de Waterloo les crides a la unitat (cada dia més una arma llancívola) amb fotre’s sistemàticament de la gent (almenys d’algun) que fa tres Nadals que està tancada a la presó. Impresentable. De vergonya aliena. Em pregunto com es pot verbalitzar tant dissens amb la recerca de cap consens.

Em pregunto, si hem d’arribar al 55%, per quin motiu s’és tan poc inclusiu i s’arremet contra tota maniobra de seducció per atraure bases electorals federalistes o autodeterministes

Em pregunto com es pot obviar, en un acte de país, tota referència i protagonisme a dues de les persones imputades que van ser detingudes aquell 20 de setembre, força motriu de l’1 d’Octubre, com a principals responsables logístics del referèndum.

Em pregunto com no es va aprofitar l’acte massiu amb una demanda concreta, si era un acte de país, com que s’apliqui a l’eurodiputat Oriol Junqueras la resolució judicial que ha permès als tres eurodiputats de Junts per Catalunya ser a Perpinyà. És la batalla judicial més gran que s’ha guanyat i d’efectes més immediats.

Em pregunto, si hem d’arribar al 55%, per quin motiu s’és tan poc inclusiu i s’arremet contra tota maniobra de seducció per atraure bases electorals federalistes o autodeterministes. Em pregunto en quin moment va prendre pols aquesta pulsió populista de fugida endavant que ens allunya cada cop més de les majories socials i polítiques del país i, per tant, de la República.

Em pregunto com es pot exigir el respecte als drets i llibertats i alhora haver estat durant 40 anys impassible davant les exigències de justícia i reparació dels republicans desapareguts. O com es poden mantenir monuments d’enaltiment al feixisme com el de Tortosa. Em pregunto què en pensaria de tot plegat Antoni Rovira i Virgili.

Em pregunto com es pot fer compatible tanta puresa espiritual i tanta consigna abrandada i buida, amb tornar a la sociovergència a tota la regió metropolitana amb un ímpetu renovat. Em pregunto com es va preferir que presidís la socialista Núria Marín la Diputació de Barcelona que ho fes un patriota de pedra picada com Dionís Guiteras. Em pregunto com pot ser que hi hagi tant soroll al Govern de la Generalitat i al Parlament i que, per contra, la Diputació sociovergent sigui una bassa d’oli.

Em pregunto per quin motiu s’ataca amb tanta visceralitat l’única formació que capta nou vot indepe i que, per tant, ens acosta al 55% que reclama Puigdemont, i que per contra se centri tota l’estratègia política en una confrontació caïnita, intestina, de suma zero anant bé. Em pregunto per què en lloc de voler un moviment independentista gran i ampli el volen petit, excloent i cabdillista.

I, sobretot, em pregunto en què consisteix la “batalla definitiva”. Em sembla que almenys ens mereixem una explicació, clara i sincera. Prou d’entabanar la bona gent. Tota estratègia pot ser qüestionable o rebatuda. Però allò que de ben segur no pot ser rebatut ni valorat és l’absència absoluta de tota estratègia i la seva substitució per una agitació sentimental tan ineficient com estèril a major glòria, electoral.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat