Quarts de vuit del matí. A la tardor, la boira ja envaeix la llera del nord de la Ribera d’Ebre. La part alta de l’Ebre té aquestes coses, entorn tranquil de paisatges naturals i la intrusió de la boira que apareix i desapareix i que difumina les muntanyes i valls d’aquesta terra, la vall de l’Ebre i la plana de Lleida. Aquest matí els vidres ploren per la humitat que provoca aquesta boira tranquil·la que difumina aquest diumenge 21 d’octubre.

Avui sumem anys, però em llevo amb la sensació de buidor, de tristor per aquells que no són al nostre costat. Aquesta sensació l’arrossego des d’ahir a la tarda, quan tornava a Prats de Lluçanès. Ara feia temps que no hi pujava. Ara sí. Ara recordo quina va ser l'última vegada, és clar.

L’últim dia que hi vaig pujar va ser l’1 de setembre del 2017. El motiu, la presentació de l’actuació sobre l’exhumació de les fosses de la Generalitat de Catalunya localitzades a l’ermita de Sant Andreu de Llanars.

Recordo perfectament aquell dia. A peu del camí m’esperava l’Isaac Peraire, l’alcalde de Prats. Després d’una abraçada recordo que la seva cara reflectia memòria, història, compromís, dignitat i, sobretot, esperança.

Mitjançant un camí estret arribàvem al pati lateral de l’antiga església parroquial, el que era l’antic cementiri. L’antropòloga, Eulàlia Subirà, ens acompanyava i indicava el camí on hi havia la fossa exhumada. En entrar, un nus a la gola. Em costava respirar. Em costava empassar. A la vista, les restes d’almenys quatre soldats, intactes. Hi van ser enterrats ara fa gairebé 80 anys. Segurament, per la informació dels testimonis encara vius, soldats republicans que, la nit del 3 de febrer de 1939, l’exèrcit franquista va emboscar, detenir i executar. En van ser gairebé 300. En aquesta fossa n'hi podria haver fins a una vintena.

80 anys de silenci sota terra. 80 anys després ens recorden que vam perdre i que alguns s’han entestat que continuem perdent

80 anys d’espera per ser recuperats. 80 anys de silenci sota terra. Les seves despulles nues, els ossos al descobert. 80 anys després ens recorden que vam perdre i que alguns s’han entestat que continuem perdent. Ara, però, ja no. Amb l’obertura de les fosses és el moment de passar pàgina, sense abans, però, preguntar-nos per què hem hagut d'esperar tant de temps.

Tot seguit, després de visitar la fossa, desenes de familiars de desapareguts començaven a omplir les cadires de la placeta de davant l’ermita. Cares d’emoció, record i esperança. I en aquell precís moment, arribaven caminant el conseller Raül Romeva i el vicepresident Oriol Junqueras. Les seves passes deixaven enrere el llarg camí que hem recorregut per arribar a on som ara. La recuperació de la memòria des del seu principi bàsic que és l’obertura de les fosses. Lluny queden els períodes de govern de Jordi Pujol i Artur Mas, més preocupats a fer oblidar la memòria i a instal·lar molinets de vent i parcs eòlics arreu de Catalunya. Els mateixos molins que ara observo des de la finestra de casa i que ocupen les serralades que van ser l’epicentre de la batalla de l’Ebre i que ara les perverteixen. No vull pensar el que feien amb les restes humanes de combatents que treien de les rases que després forjaven la base dels molins.

I tot això ho explico perquè el dissabte passat, a l’ermita de Sant Sebastià, un altre lloc on s’han localitzat fosses, vaig tornar a reviure aquesta sensació. La sensació que estem al costat bo de la història: el de la justícia. Hi vaig tornar per recordar un dels pilars que sempre he remarcat que és fonamental en les polítiques de memòria, el jovent. Els que han d’agafar el relleu. Els que tenen l’encàrrec de continuar allò començat i millorar-ho. Estudiants de la Facultat de Comunicació de la Universitat Blanquerna, amb el Marçal Llimona al capdavant, que han decidit fer el seu treball sobre la recuperació de la memòria. I no van triar Prats de Lluçanès per casualitat. Aquest va ser el primer lloc de Catalunya on es va obrir la primera fossa comuna l’any 2004, la de Puigvistós. Ho explicava l’Isaac Peraire amb detall: “A Prats, sempre que hi ha hagut períodes amb governs republicans, la memòria ha estat un eix fonamental”. Es referia a l’any 2003 quan l’alcalde d’aquell moment, Ramón Besora, va decidir que calia recuperar les fosses i la memòria del municipi, la memòria del país.

Ara, l’Isaac ho continua. Ell ha agafat el seu relleu. Jove (33 anys) compromès amb la recuperació de la memòria i la dignitat. Exemple d’aquest compromís van ser les paraules emotives que va pronunciar el Manel Bueno, Manel Barber, com a pregoner de les festes patronals de Sant Vicenç. El Manel mai ha perdut l’esperança de recuperar al seu pare. El seu pare pot ser uns dels gairebé 300 soldats republicans morts el febrer de 1938 per aquestes serres del Lluçanès. Recordo les seves paraules aquell dia a l’ermita: “I si un d’aquests que hi ha a la fossa és el meu pare? A veure si l’ADN em diu que així pot ser. I si no, jo ho hauré intentat fins al final”. Paraules que em recorden a les de la meva àvia Roser, qui amb 4 anys va perdre el seu pare a la batalla de l’Ebre. Ara en té 87. “Fill, potser no trobaré el meu pare, però potser algú altre sí que ho farà. Hem de continuar buscant, buscant, buscant”.

És digne i és de justícia recordar que aquells que s’han dedicat amb cos i ànima a recuperar la memòria d’aquest país, ara precisament, pateixen presó, exili o estan fora de la política

Tornant a l’ermita de Sant Sebastià, l’Isaac em comenta que aviat senyalitzaran aquest espai per recordar que aquí, en aquesta carena, la història va ser cruel i hi va deixar empremta. Ara vol que aquest espai sigui senyalitzat i recordat perquè tothom sàpiga què hi va passar, però, sobretot, perquè els més petits de casa puguin conèixer la història. Un altre dels pilars fonamentals en les polítiques de memòria és la implicació municipal, la dels ajuntaments. Prats també n’és l’exemple. Joventut i implicació municipal. La clau.

I tot això per què us ho explico? Doncs perquè avui m’he llevat amb el pensament i el record d’aquells (Raül Romeva i Oriol Junqueras) que aquell dia, a peu de fossa, miraven amb respecte i dignitat a aquells que veien la llum després de 80 anys. Perquè avui, aquells mateixos, porten gairebé 1 any veient poc la llum del dia tancats entre els murs de les presons.

Perquè és digne i és de justícia recordar que aquells que s’han dedicat amb cos i ànima a recuperar la memòria d’aquest país, ara precisament, pateixen presó, exili o estan fora de la política. I aquestes paraules són per als consellers Romeva, Comín i Mundó.

Ara, als 35 anys d’edat, que era la que tenia gairebé el meu besavi quan va caure a la batalla de l’Ebre, per responsabilitat, toca recuperar la memòria d’aquelles i aquells que alguns s’han entestat a fer oblidar.

Perquè un poble que no coneix la seva història està condemnat a repetir-la. No ho permetrem!