En aquesta setmana posteleccions que el Tsunami Democràtic torna a demostrar la capacitat de mobilització arreu del país i també al País Basc, una reflexió, un prec i una pregunta.

La reflexió. Els catalans no tenen por a les urnes i el vot ha de ser qui porti a resoldre el conflicte entre Catalunya i Espanya. Els més nostàlgics recordaran que als 2000 l’independentisme només tenia un escó al Congrés dels Diputats, el de Joan Puigcercós. Deu anys després, l’independentisme pujava fins a tres i, una dècada més tard, les eleccions d’abril del 2019 les guanyava, per primera vegada, una formació independentista a Catalunya: ERC s’imposava al PSC i el bloc independentista pujava fins als 22 escons.

L’egòlatra de Pedro Sánchez, impulsat per la demoscòpia del qüestionat ―visionari― Iván Redondo, s’augurava una còmoda i àmplia victòria als comicis del passat 10-N. El PSOE repeteix victòria, però perd 760.000 vots, amb Podemos també a la corda fluixa amb 7 escons a l’aigüera. Però el 10-N també ens deixa la somiada imatge d’Albert Rivera a la cua de l’INEM amb un nou tatuatge al braç amb la data gravada amb foc del dia que va gosar desafiar els mentors de l’Ibex amb el “no” a Sánchez per pura testosterona. El resultat, els piròmans de Ciutadans a punt del suïcidi polític amb 10 escons i Juan Carlos Girauta marxant per la porta del darrere. Els grans beneficiaris de la crisi a Ciutadans són els cosins germans, Casado i Abascal, els de la dreta abrandada fatxenda espanyola. El PP s’ha enfilat fins als 88 escons, 22 més que als anteriors comicis, i Vox consolida l’exponencial i preocupant pujada. La formació d’extrema dreta aconsegueix 3.640.063 vots i passa a ser la tercera força política al Congrés amb 52 diputats.

Dit això, a Catalunya la cosa ha anat ben diferent. Tot i la baixada de la participació, amb la pèrdua de més de 270.000 votants, els del “bloc del 155” disminueixen un escó i els comuns es mantenen. L’independentisme assoleix un nou rècord i passa del 39% al gairebé 43%, de 22 a 23 diputats i a només 2.000 vots d’obtenir el 24è. Un resultat que posa de manifest que, en unes eventuals eleccions al Parlament de Catalunya, l’independentisme podria superar el 50% i que posa en evidència que la diversificació de les forces independentistes suma més. Allò de la uniformitat.

Esquerra Republicana repeteix triomf a Catalunya i treu més diputats que Ciutadans a tota Espanya. Els republicans, tot i perdre dos escons, penalitzats per l’entrada de la CUP, sumen més vots i més escons que els vots de JxCat i la CUP junts. ERC és el primer partit que repeteix victòria en unes eleccions espanyoles a Catalunya des del 2008, ampliant l’avantatge al PSC en vots i escons i només es queda a mig punt del PSC en tota l’àrea metropolitana. Els republicans aconsegueixen el que Jordi Pujol mai va poder fer, incidir en el cinturó vermell.

Agradi més o menys, el govern progressista que auguren per a Espanya torna a dependre de Catalunya

Els resultats de JxCat evidencien que dins l’espai post-convergent guanya força la figura de Laura Borràs i el president Torra surt reforçat davant del PDeCAT. JxCat aconsegueix 2 diputats més i iguala els resultats de Francesc Homs de 2015 i, sorprenentment, creix a Barcelona, tot i la dicotomia entre Miquel Buch, Roger Español i les càrregues policials.

La CUP fa la sorpresa, però les enquestes els fallen. La formació anticapitalista s’estrena a Madrid amb 2 escons, lluny dels 4 que quasi donaven per fet. S’enquisten a Girona on no consoliden l’escó en benefici dels comuns. Ara caldrà veure si la CUP “bloqueja” el Congrés.

Així doncs, la demoscòpia valida que la pluralitat de llistes independentistes suma més i el vot independentista creix un 10% durant els últims sis mesos. Com també evidencia que ERC és l'única formació independentista que esgarrapa vots als socialistes a l’anomenat “cinturó vermell”, des de Santa Coloma de Gramenet, Gavà, Cornellà de Llobregat, Badia del Vallès, Sant Boi de Llobregat, l’Hospitalet de Llobregat... fins a Blanes, Lloret o Vila-seca.

El prec. El pacte entre “Pedro i Pablo” ja conté la rúbrica de les dues formacions, ara només falta saber amb qui suma. L’aritmètica, calculadora en mà, suma, però condemna al pacte a entendre's amb les formacions independentistes i, aquí, els 13 diputats dels guanyadors de les eleccions espanyoles a Catalunya són clau.

El pacte de l’“extraña pareja” s’hauria pogut produir ara fa 6 mesos i ara només han tardat escasses 24 hores per posar-se d’acord. Iglesias serà vicepresident i una cinquena part dels ministres seran de Podemos, però no sumen sols, necessiten acords. El PNB ja li ha donat el xec en blanc i altres formacions regionalistes també.

Agradi més o menys, el govern progressista que auguren per a Espanya torna a dependre de Catalunya. La governabilitat a Espanya depèn de l’independentisme. Pedro Sánchez va ser escollit president pels vots de l’independentisme i, precisament, va deixar-ho pel mateix.

El prec és per al PSOE, només depèn d’ells trobar la solució per a Catalunya i que Podemos ha dit tantes vegades. Tornar a l’Acord de Pedralbes, a reconèixer el problema polític i a fer una interpretació menys restrictiva de la llei i dels drets dels ciutadans.

I per acabar la pregunta. La repetició dels comicis electorals a l’Estat ―des del 2015― ha costat més de 540 milions d’euros a les arques públiques. Imaginin les polítiques socials que s’haguessin pogut fer. Sense anar més lluny, a les últimes, el PSOE ha prioritzat anar a eleccions de nou, una acció d’una enorme irresponsabilitat. Abandonar la ciutadania i els seus problemes reals per ampliar el poder. La pregunta és què s’hagués pogut fer amb els 136 milions d’euros que han costat les eleccions del 10-N?

Mentre el PSOE es negui a reconèixer que un “govern progressista” requereix tant sí com no abordar la situació catalana, solucionar un problema polític amb política i no engreixant les presons, els “vots a canvi de res” no existiran i, per tant, la impossibilitat que governi un pacte d’esquerres. I que els socialistes reflexionin sobre l’augment de Vox, avalat pel mateix Sánchez quan, al primer minut del debat a La Academia el va blanquejar quan va anunciar que tornaria a incloure com a delicte celebrar referèndums.

Mentre s’ho pensen, les mobilitzacions continuaran fins que el “sit & talk” arribi. Veurem.