La revista novaiorquesa Newsweek ―segona revista de publicació setmanal amb més difusió als Estats Units per darrere de la revista Time― publica el rànquing dels millors hospitals del món. Una llista amb dos mil centres de vint-i-cinc països que destaquen per l’excel·lència en els tractaments mèdics, per les cures d’infermeria i per l’ús de la tecnologia en els seus tractaments. Entre les primeres cent posicions trobem dos hospitals catalans: l’Hospital Clínic, a la posició 38, i l’Hospital Vall d’Hebron, a la 99. Que el sistema sanitari públic català és potent i de qualitat potser ens ho creiem poc i a vegades cal que ens ho diguin des de fora per acabar-ho de fer.

És clar i meridià que això no és així per la gràcia de Déu. Aquest rànquing s’elabora mitjançant la suma d’enquestes de professionals del sector, sobre els indicadors de satisfacció dels pacients i amb l’anàlisi dels indicadors del rendiment mèdic. És a dir, amb l’opinió dels professionals, la dels usuaris i amb l’avaluació dels números. És el resultat de l’aposta ferma per un sistema sanitari públic, per les inversions, per les millores constants i per l’aposta per unes polítiques socialdemòcrates i d’esquerres amb la salut com el pilar de l’estat del benestar. L’antítesi de les polítiques neoliberals que va viure Catalunya no fa pas tant i on, precisament, de les retallades al sistema sanitari públic en feien bandera.

Aquest és un dels molts exemples pels quals urgeix formar Govern. Quan hauríem d’estar centrats en això, com afrontar les prioritats i urgències del país, en canvi, continuem encallats en l’eterna negociació que viu la política catalana. És per tot això que cal tenir un president, uns consellers i un executiu que facin front a l’enorme repte que tenim al davant com a societat. Seria un error gravíssim que algú avantposés els interessos propis als de país en un moment en què la gent està patint molt. La pandèmia i la crisi econòmica no esperen. Ens calen respostes urgents i no ens podem permetre perdre més temps.

Si avui no hi ha Govern, és senzillament perquè encara couen els resultats del 14-F i perquè alguns encara estan instal·lats en la incapacitat capciosa d’assumir-los

És del tot incomprensible que faci més de dos mesos de les eleccions del 14 de febrer i que des d’aleshores assistim a una cerimònia de confusió protagonitzada per qui és incapaç de digerir i gestionar el resultat electoral. Fa més de dos mesos que posen en entredit l’àmplia majoria independentista i progressista. Fa més de dos mesos de la falòrnia de "si sumen amb el PSC, pactaran amb el PSC", la punta de l’iceberg d’un cúmul de falsedats per substituir la incapacitat de definir cap mena d’estratègia plausible i de sumar per avançar. Qui mal fa, mal pensa.

Quan has substituït el rigor i la seriositat per les astracanades i els focs artificials; quan vius com un drama el canvi d’hegemonies dins el moviment independentista ―ara, a l’esquerra―; quan professes la fe del convers; quan has fet de l’apel·lació a la unitat una arma llancívola i arbitrària a discreció; quan escampes la crispació i arremets compulsivament contra aquells que fa anys que estiren el carro; quan et comportes com un egoista que no té cap més prioritat que interessos de part, aleshores és normal que estiguis disposat a trencar la baralla si no reparteixes tu les cartes.

Si avui no hi ha Govern, és senzillament perquè encara couen els resultats del 14-F i perquè alguns encara estan instal·lats en la incapacitat capciosa d’assumir-los. El que fan i com actuen és la demostració diàfana que no tenen cap altra prioritat que no sigui evitar al preu que sigui l’alternança dins el bloc independentista. Ni fan, ni deixen fer. Si no és que comptem amb el carnet de cautxú.

Ja n’hi ha prou! Catalunya no es mereix estar sotmesa als peus del deliri. O caixa o faixa. O es fa Govern ja amb ells dins, o que facin el favor de deixar governar els republicans en solitari. O que siguin prou honestos per dir-nos que en cap cas admeten el resultat i que ens volen abocar a eleccions. I avís a navegants. El que malament comença, malament acaba. I l’actitud de Junts no pot ser més clara. Ens espera un esdevenir caòtic i sotmesos als capricis i arbitrarietats d’aquells que es neguen a acceptar el veredicte de les urnes.