El lladrocini reial, per la magnitud i la impunitat, empetiteix el tres per cent si no fos perquè el Govern de Catalunya (almenys una part) es vol fer l’orni. Res de nou. Ja a la legislatura de l’1 d’octubre, el Govern (novament una part) es va encendre d'ira per la voluntat (dels republicans) de personar-se en el cas Palau. Santi Vila s’hi va negar rotundament. El seu valedor presidencial va aplaudir la decisió amb les orelles i va optar per confrontar-se —ja aleshores— amb els republicans que sí que volien aclarir l’espoli del Palau.

El règim del 78 protegeix la immundícia reial des de fa anys i panys. La restauració borbònica és la consolidació estructural de la corrupció, una circumstància que semblen negligir aquests nous indepes que segueixen participant en els teatres reials. Els hereus del tres per cent actuen amb similar predisposició quan es tracta de blanquejar la corrupció. Han fet i fan un mal incalculable a la causa de la República Catalana, cobrint les seves corrupteles abans amb la senyera i ara amb l’estelada per fer net. És ben poc creïble donar lliçons als altres quan no ets capaç de predicar amb l’exemple. I l’actitud d’alguns dels nostrats amb la corrupció segueix sent la mateixa. Connivència, per molts canvis de sigles per enterrar el llegat tòxic, i que la brutícia l’arreplegui l’últim. Aquesta manera de fer ens ha passat i ens passa factura. Perquè en lloc de projectar-nos amb una autoritat moral que d’altres no tindrien, reproduïm a petita escala els mateixos tics. Ja diuen que “per molt que la mona es vesteixi de seda, mona es queda”. Només cal atendre a l’omertà de la sociovergència a la Diputació de Barcelona, un exponent de com dos es poden entendre per fotre un tercer, però també per cobrir-se mútuament les vergonyes. La sociovergència també ha portat inherent la corrupció.

La restauració borbònica és la consolidació estructural de la corrupció, una circumstància que semblen negligir aquests nous indepes que segueixen participant en els teatres reials

Mentre l’emèrit s’exilia i la diligent Fiscalia xiula, la campanya judicial contra l’1 d’Octubre segueix en marxa. La diligència és extrema quan toca exigir responsabilitats a l’independentisme. I alguns ho posen fàcil amb els seus trapis matussers. Ara, arriba el torn dels representants de la Sindicatura Electoral. Tots seran jutjats. Tots, excepte el milhomes del Parlament que en va sortir indemne, parapetat en la suplència. L’home que va dinamitar els consensos de Lledoners és un apassionat del com pitjor, millor. Pitjor per als altres, és clar. Perquè quan ensuma el perill és un escapista. Se la sap llarga. “Cama curta, llengua llarga”.

Aquesta és una història que l’incomoda molt. Però tothom sap que quan anaven mal dades només d’imaginar un pas endavant es marejava. Ja ho deien antigament els padrins a casa: “El ratolí quan endevina el gat, fuig al cau. Al ratolí no el fa petit ser un ratolí, el fa menut tenir un esperit tan petit”.

I val a dir que la por és humanament comprensible. El que ja és de nota és la seva natural predisposició a fer-se el llenguallarg. Els darrers dies alimentava un hipotètic tripartit mentre callava davant el paper de crossa socialista dels juntaires a tota la regió metropolitana. Cada cop que obre la boca sembla que es vulgui menjar el món, però a l’hora de la veritat sempre troba una excusa per amagar-se. Forma part d’aquesta saga que ha eclosionat post 1 d’octubre, entre els quals es compten entusiastes del PSOE dels GAL i la corrupció o candidats frustrats a ministre de Zapatero que ara exerceixen de gurus de l’independentisme més exaltat.