El retrobament en persona entre Carles Puigdemont i Oriol Junqueras després de més de tres anys i mig de presó i exili es produirà avui a Waterloo, a la Casa de la República. La trobada té lloc l’endemà de la visita de Carme Forcadell, Dolors Bassa, Raül Romeva i Oriol Junqueras al Parlament Europeu, a la sessió plenària celebrada a Estrasburg, on Junqueras i Romeva van participar en diverses reunions amb eurodiputats dels Verds/ALE.

Oriol Junqueras va ser eurodiputat del 2009 al 2011 i Raül Romeva, del 2004 al 2014. Així que tornar a trepitjar el Parlament Europeu els deu haver fet una especial il·lusió. També, i potser sobretot, perquè Junqueras va tornar a ser escollit eurodiputat a les eleccions europees del 2019.

Recordem que Oriol Junqueras no va poder prendre l’acta d’eurodiputat i viatjar a Brussel·les perquè Manuel Marchena l’hi va impedir. Però el litigi que va provocar aquella controvèrsia jurídica (i política) va infantar l’anomenada “doctrina Junqueras”. La doctrina Junqueras estableix que la condició d’immunitat d’un europarlamentari es produeix des del moment de l’elecció. Junqueras va ser retingut a la presó per Marchena i privat dels seus drets. Però gràcies precisament a aquesta batalla jurídica que es va plantejar, avui tres exiliats són membres del Parlament Europeu amb tots els ets i uts. Ell, Junqueras, no se’n va beneficiar. Però sí Puigdemont, Comín i Ponsatí.

Si l’independentisme se’n vol sortir, haurà de ser capaç de conjurar les dues ànimes principals i generar el màxim de complicitats possibles

Ara, quan es retrobin a Waterloo, de ben segur que es podran abraçar i Puigdemont li podrà agrair de cor el sacrifici i la resolució judicial que va desencallar la condició d’eurodiputat i la seva immunitat que ara li permet viatjar per l’Europa dels vint-i-sis. Perquè recordem que el vint-i-setè encara manté vigent l’ordre nacional de detenció a tot l’estat espanyol. Una vergonya jurídica de l’alçada d’un campanar.

Fa bé Junqueras de visitar Puigdemont i de fer-li arribar tot el seu escalf i compromís. El faria petit estar ressentit pel doble volum que Puigdemont va dedicar a Junqueras, dos extensos llibres en què el president de Junts passa comptes amb el president d’ERC sense estar-se de res. Afortunadament, Junqueras no s’hi va tornar, no es va inquietar i va passar per alt la cascada de desqualificacions unilaterals. Molt millor així: aquesta actitud el fa gran. Si s’hi hagués tornat, hauria fet el caldo gros als corifeus del dissens i hauria eixamplat encara més l’esquerda dins el món independentista.

Junqueras i Puigdemont no han estat mai amics, ni ho seran. Però no és menys cert que en sincronia van ser els dos grans artífexs institucionals de l’1 d’octubre. Avui, com ahir, no els separa tant un abisme estratègic com un recel mutu que, en el cas d’un dels dos, s’ha accentuat. Però és igualment cert que si l’independentisme se’n vol sortir, haurà de ser capaç de conjurar les dues ànimes principals i generar el màxim de complicitats possibles. Perquè, diguin el que diguin, sempre serà millor sumar que restar, abraçar que refusar, tocar de peus a terra que fer volar coloms.

La retrobada és un bon punt de partida i la foto d’ambdós, una instantània que recorrerà mig Europa.