Convindria que tothom que tingués interès a saber, a compartir i a informar-se es llegís Contra l’adversitat, el darrer llibre d’Oriol Junqueras. I és així que inicia el text, citant un paràgraf de la Ilíada d’Homer, quan aquest adverteix que "davant l’adversitat no cal lamentar-se, sinó aportar solucions".

Res a veure amb el gènere de la literatura del lament i el ressentiment. És un text vibrant, net de retrets, estructurat en tres blocs: vida entre reixes, històries de família i una mirada al futur.

Junqueras ens presenta en el primer bloc algunes anècdotes i vivències, un elogi a companys de presidi condemnats per delictes comuns i les seves peripècies i, finalment, un esplèndid repàs al present que projecta en un futur d’esperança i optimisme, amb un rigor colpidor que tan sovint hem trobat a faltar substituït pel guirigall i les astracanades.

Hi ha un segon bloc on fa un repàs a la seva família i es remunta fins a sis generacions, una família que generació rere generació ha patit la repressió i ha combatut la injustícia, sempre al costat de les classes populars, en defensa de la justícia social i de Catalunya. Un record molt sentit per a les seves àvies i la seva mare, persones que ens confessa que el van fer estimar la llibertat i el coneixement.

Junqueras adverteix del perill de deixar-se arrossegar pels estirabots i de plantejar l’embat en els termes que voldria l’adversari

El tercer bloc és el més polític, sens dubte. Si bé tot el llibre està amarat d’experiències personals i familiars que revelen un compromís que es perd en el túnel del temps. Junqueras adverteix del perill de deixar-se arrossegar pels estirabots i de plantejar l’embat en els termes que voldria l’adversari. Així, ens diu: "No hem de caure en les provocacions d’un sistema que sempre prefereix tractar-nos més com una qüestió d’ordre públic que com una força democràtica massiva. No és casual, per exemple, que, ara fa un segle, el poder ordenés l’assassinat de Salvador Seguí i de Francesc Layret, perquè el poder tem especialment aquells que són capaços de construir grans consensos".

La capacitat analítica i de seducció de Junqueras amara cada paràgraf quan defensa el diàleg i ho justifica magistralment quan afirma: "Hem d’insistir sempre en el diàleg, justament perquè la nostra insistència a l’hora de dialogar desemmascara la seva hipocresia. Nosaltres no defensem el diàleg perquè siguem ingenus sinó perquè sabem que és el nostre deure davant la societat i perquè és indispensable perquè l’opinió pública internacional entengui la raó que ens assisteix davant les mentides del PSOE". Aquest és un capítol escrit just després de saber que ha estat condemnat a 13 anys de presó i afirma: "Demano que fem tot el possible per assolir els resultats necessaris per obligar el PSOE a asseure’s a dialogar. És evident que només es resignaran a dialogar si no els queda cap altra opció. Com tots sabem, ells fugen del diàleg com un gandul fuig de la feina".

Contra l’adversitat és un Junqueras en estat pur, amb un accent feminista a partir dels referents que acompanyen el relat. Però és sobretot un cant a la vida, a l’esperança i a perseverar per guanyar la llibertat. Una delícia de llibre que no deixarà ningú indiferent, que entreté, ensenya i convida a reflexionar.