Algunes fonts atribueixen als pactes d’investidura entre republicans i el PSOE la defenestració del coronel de la Guàrdia Civil, Pérez de los Cobos. Sigui com sigui, el seu cessament és un acte de reparació històrica, de justícia. Que hagi estat o no una concessió als republicans que lidera Gabriel Rufián a Madrid, no ho sabrem mai del cert. El que és determinant és que el responsable de l’operatiu policial que va massacrar els ciutadans l’1 d’octubre ha caigut, destituït fulminantment pel ministre Marlaska.
La destitució del coronel de l’institut armat dels del tricorni, la Benemèrita, és una decisió que hauria de satisfer ja no els demòcrates sinó a tota la bona gent. Algú que és capaç de negar davant del Tribunal Suprem que es van produir càrregues desproporcionades aquell dia i d’afirmar, sense ruboritzar-se, que van fer un ús proporcionat de la força, fins i tot d’elogiar l’actuació policial, només pot ser considerat un cínic. Un cínic i un mentider, és clar.
Pérez de los Cobos va ser l’escollit per apallissar la nostra gent. Era ell i només ell. Al darrere hi havia tota l’arquitectura de l’Estat amb un únic objectiu: criminalitzar l’independentisme i engarjolar els seus líders polítics i socials. Un marc mental basat en la mentida, l’engany i la manipulació com a eina. Informes esbiaixats, amb tuf a podrit i untats amb la vaselina de les togues i masses dels tribunals d’excepció amb l’únic objectiu de fer realitat el seu somni humit: “¡Por España!”. De la resta se’n van encarregar els mitjans afins al règim manipulant i difuminant la violència de l’exèrcit de fidels missatgers que de l’abús i el fals testimoni van fer els seus principis d’actuació. Què els he d’explicar que no s’apaguin?
Allò que ens hauria de sorprendre és que Pérez de los Cobos no hagués estat cessat el mateix 1 d’octubre, ja no per la violència policial contra els ciutadans pacífics, sinó per l’estrepitós fracàs d’aquell excepcional i massiu desplegament policial
El salvapàtries escollit per coordinar l’operatiu policial de l’1 d’octubre. La seva missió, precisament, era fer tot el contrari, descoordinar-lo i acusar la policia catalana de passivitat, mentre els seus cadells assedegats de ràbia, rancor i venjança exercien indiscriminadament i amb total impunitat el monopoli de la violència.
De porc i de senyor se n’ha de venir de mena. Germà de qui va ser president del Tribunal Constitucional, el 23-F es va quadrar amb la camisa blava arromangada. Abans havia calat foc a la Constitució. Les víctimes eren els botxins, “nos miraban con cara de odio”.
Mai sabrem què hauria passat si Marchena hagués permès l’acarament de Pérez de los Cobos per acreditar el fals testimoni. El que sí que va quedar demostrat és que les evidents contradiccions manifestes de la Benemèrita van servir per acreditar la sedició contra els líders independentistes.
Allò que ens hauria de sorprendre és que Pérez de los Cobos no hagués estat cessat el mateix 1 d’octubre, ja no per la violència policial contra els ciutadans pacífics, sinó per l’estrepitós fracàs d’aquell excepcional i massiu desplegament policial. No només no van aturar la votació sinó que la van esperonar en provocar centenars de ferits i en projectar una pèssima imatge internacional, tal com va denunciar en el seu dia l’avui ministre Ábalos. Encara que després aquest PSOE poruc i monàrquic, fins al moll de l’os, tornés a fer deixadesa de les seves conviccions democràtiques i republicanes per acatar la intervenció del rei Felip VI, parapetat rere un barrot mentre justificava la brutal violència exercida contra els seus súbdits.
El que ens queda clar és que aquest PSOE és el mateix que presideix la Diputació de Barcelona gràcies al partit del president a l’exili, gràcies al qual també governa i presideix el gruix dels consells comarcals metropolitans. Institucions on regna una xocant fraternitat. La pregunta és què està passant? Com és possible que en totes les institucions que presideixen els socialistes d’Iceta amb el suport incondicional de Junts per Catalunya regni aquesta calma intensa, aquesta omertà?
És una pregunta que haurien de respondre els dirigents del corrent independentista que més alça l’estelada i que amb més fúria la bat contra altres independentistes mentre conviu mansament amb el PSOE allí on governa. La distància entre la gesticulació i la política que es desplega és de tal magnitud que clama al cel. El silenci és la resposta que ens ofereixen mentre branden consignes en el buit.