Resulta ofensiu escoltar segons qui predicar segons què, però sobretot és una falta de respecte cap aquells (almenys per a alguns d’aquells) que sumen anys tancats entre reixes per l’anhel que ara els predicadors perverteixen amb les seves invectives. Els principals valedors mediàtics d’Artur Mas se n’han fet un fart. Després d’anys i panys de serveis al “peix al cove” ara prediquen, en un veritable exercici d’amnèsia, tot el contrari.

Fa uns dies, Carles Puigdemont feia una crida a la fraternitat entre les diverses sensibilitats de l’independentisme, a propòsit de la discrepància sobre el sentit del vot a Madrid. Doncs bé, ja és ben curiós que fossin les seves terminals mediàtiques les que l’endemà mateix es mostressin —un cop més— ferotgement agressives. O bé aquells que diuen ser ‘la veu de Waterloo’ no li fan cas a l’hora de la veritat, o bé entre allò que diuen i allò que fan hi ha una notable discrepància. Tot sigui dit amb el màxim respecte, que és justament el que massa sovint no exhibeixen als seus altaveus o a les xarxes socials, on l’agressivitat i la crispació predominen i on se substitueix el debat per l’insult directe sense matisos. I en aquest aspecte excel·leixen. I ho dic amb tristor i profundament preocupat, perquè aquesta actitud deixarà una ferida, em temo, profunda. O treballem per la fraternitat o deixem d’una vegada de fer-ho veure quan fem justament tot el contrari.

La setena votació per la prolongació de l’estat d’alarma ens deixa una realitat que fa evident que no és el què, sinó el qui, el que genera tempestes interessades. Una realitat que l’únic que valida és que cal un cronograma per al país i que les eleccions urgeixen davant la manca d’entesa entre els socis al Govern, un fet que, setmana rere setmana, reafirma l’existència de dos mons paral·lels. Aquesta és la situació política que vivim i em resulta inadmissible que les eleccions estiguin subjectes a la demoscòpia interessada per perllongar la legislatura només amb un únic afany: accentuar l’abisme entre els dos corrents de l’independentisme, açò és la republicana i la nacionalista. O el que és el mateix: la possibilista i la gesticuladora. Mentre per un costat verbalitzen conciliació, per sota accentuen la confrontació, prioritzant l’enfrontament fratricida a un acord estratègic que no té res a veure amb segellar un segon Junts pel Sí, el veritable objectiu de Waterloo.

Podem compartir o no l’estratègia, però el que no val es l’absència de qualsevol estratègia que no sigui impedir que els republicans en tinguin una

La moció de censura a Mariano Rajoy va deixar pas a la investidura a Pedro Sánchez, on els partits catalans van prendre diferents postures, també influïts per la capacitat de canviar l’aritmètica segons el suport electoral rebut. Uns eren determinants, altres testimonials. Prova d’això és la Diputació de Barcelona, allí sí que van ser determinants els vots nacionalistes, regalant al PSOE la presidència només per impedir la republicana. No és el què sinó el qui.

Podem compartir o no l’estratègia, però el que no val es l’absència de qualsevol estratègia que no sigui impedir que els republicans en tinguin una. L’abstenció dels republicans en la setena votació esgarrapa el retorn de competències, la gestió de les ajudes econòmiques d’Europa o les compensacions per a la Conca d’Òdena. També el compromís de reactivar la “taula de diàleg” que, tot i la negativa inicial i després de mesos de no agafar-li el telèfon, el president Torra va acceptar encapçalar-la com la màxima autoritat catalana, precisament, per parlar en nom del Govern. Era un problema del qui i no pas del què.

Així ho va evidenciar Laura Borràs previ a la votació de l’últim perllongament de l’estat d’alarma, quan tan aviat com ERC va passar al “no”, ràpidament es va oferir a negociar l’abstenció amb el PSOE. Les negociacions entre els juntistes i Sánchez incloïen propostes de caire econòmic i social, però la més important era que l’executiu espanyol reconegués el president Torra com a autoritat competent. Era el qui i no pas el què allò que era determinant.

Ara una nova votació sobre l’estat d’alarma ens torna a mostrar aquesta dualitat. Sembla que l’AVE direcció a Madrid canvia d’heroi a traïdor depenent de qui l’agafa, quan en realitat el que és determinant torna a ser el què i no el qui. La diferent manera de concebre el “què” i el “qui”: quan ho fan uns és la lògica política de la negociació i quan ho fan uns altres són titllats per aquells que consideren la classe mitjana la dels 90.000 € com a “peix al cove”, una presa de pèl o de “vella Convergència”.

Costa d'entendre que davant la situació d’emergència social i sanitària aquest govern pugui aguantar més, on l’autodeterminació i el mandat de l’1 d’octubre ha passat a ser un miratge. President, posi les urnes o, almenys, marqui el calendari. No és el què sinó el qui allò que està prevalent en aquest tacticisme absent d’estratègia plausible.

Alguns farien bé en llegir aquella faula mallorquina d’inspiració quixotesca que diu: “A Dios rogando y con el mazo dando”. Una llegenda que protagonitza un traginer amb el seu carro feixuc quan s’espatlla pel mateix camí per on venia el pietós sant Bernat. Veient-lo, al traginer se li va obrir el cel i va pregar al sant que li arreglés el carro. Aleshores, el sant baró va sentenciar: “No pateixis, amic, que jo ja pregaré al bon Déu; però tu, mentrestant, no badis i, creu-me, fes anar el mall”.