Dels productors de la pel·lícula Els Rodríguez, arriben Les Rodríguez. Amb una bona diferència. Els primers eren aquests senyoros que facturaven les seves esposes amb fills petits a les segones residències amb l’excusa que havien de treballar molt a l’estiu. Les Rodríguez som les dones separades que tenim uns dies seguits per a nosaltres. Aquest moment en què intentes anar a sopar amb tots aquells amics que no has vist des de l’estiu passat. Que decideixes anar a aquell concert que tanta il·lusió et feia des de fa anys. Que et descobreixes veient una pel·li per a adults a la teva butaca. Que pots tornar a anar amb pilotes per casa. Que deixes de tenir la nevera plena per si de cas. Que pots posar espelmes sense por que els nens es cremin. Que pots menjar a deshora i qualsevol cosa sense por de donar mal exemple. Que pots decidir anar a fer esport quan et vingui de gust, sense haver-ho de planejar en horari escolar. Que pots tornar a llegir un llibre al costat del mar sense vigilar ningú. Sí, podríem dir que la diferència radica en el fet que el màxim de les Rodríguez és anar al cine un dissabte a la nit i que el de molts de "los Rodríguez" seria convèncer algú d’alguna aplicació per anar a un club d’intercanvi.
Si els Rodríguez per antonomàsia aprofiten els dies que no tenen la família per intentar fer una canita al aire, crec que les Rodríguez gaudim encara més de poder tornar a sentir que el temps és nostre. No, no vull dir que som millors persones, però sí que una mica més fidels, encara que sigui amb nosaltres mateixes. Els mesos de juliol i agost sempre rebo un missatge d’algun ex per si vull quedar a fer una copa. Suposo que per si sona la flauta. Quan els pregunto que com és que se’n recorden de mi en el bon temps, em diuen que és perquè estan de Rodríguez. I encara no tinc prou valor per enviar la captura a les seves dones després de buscar-les per Instagram. Algun dia ho faré, així que quedeu avisats, pareu de tirar-me la canya perquè potser no us agradarà el que recolliu. I haureu d’anar a Calella passejant la cua entre les cames entre el grup d’amics matrimonial.
Per a les Rodríguez, les millors vacances no són un tot inclòs davant del mar: és poder decidir com administrar el temps
Les Rodríguez som aquelles que preferim un massatge que un orgasme. Encara que, de vegades, perquè curin, els massatges fan mal. "Només riuen els ximples", deia la meva àvia. I és veritat que, de vegades, la gent més intel·ligent és la que té un punt de tristor. Aquella desesperança d’entendre coses que desitjaries que no fossin una realitat. Separar-te dels teus fills no és fàcil, ni a l’estiu, ni durant l’any. Els trobes a faltar tant com gaudeixes de la llibertat. Això sí, com sempre, pagant el peatge de sentir-te culpable. Com si no entenguéssim que les bateries s’han de carregar de tant en tant. Però és que només veus llocs per anar amb ells. Només us informo, a les que somieu a ser unes Rodríguez com les divorciades, que els mals homes continuen fent el que els dona la gana i que poden canviar plans i no pagar quan volen. Malgrat tot, et sembla que tindràs uns dies que poden ser una lluna de mel amb la teva parella, encara que hagis de treballar el doble per aprofitar a facturar més els dies que no estan amb tu. Perquè quan un pare decideix ser un irresponsable, ja se sap que la mare sempre hi serà, o viceversa. Poc es parla dels avis Rodríguez, aquells que no poden fer res sense consultar el calendari quan, per una banda, els nens no són prioritaris. "N’hi ha que treballen", et sents dir. Com si tu estiguessis jugant a putxinel·lis tota l’estona. I això que les Rodríguez només aspirem a anar a la perruqueria a mirar revistes, a dormir sense despertador, a tenir el poder del comandament, a masturbar-nos al sofà, a tenir un sopar sense mirar el rellotge, a esmorzar amb escumós i a fer ioga durant el cap de setmana. I el luxe més preuat és esmorzar llegint més d’un diari o dutxar-te sense baralles. I què dir de tenir el menjador ben endreçat com per art de màgia mentre escoltes jazz i et prens un xarel·lo amb criança amb fusta. Tan fàcil que sembla i el que ens costa haver-nos de separar per poder dormir i treballar d’una manera relativament normal. Per a les Rodríguez, les millors vacances no són un tot inclòs davant del mar: és poder decidir com administrar el temps.