L'Espanya moderna, imprecisió lingüística referida a l'època tardofranquista, ha donat grans noms a l'arquitectura. Fa pocs dies va morir l'admirat Oriol Bohigas i fa tan sols unes hores, un altre dels grans, Ricardo Bofill. Són només dos noms entre els representants d'una era amb un excepcional nivell de producció arquitectònica. Espanya i, més concretament Barcelona, ha disposat del repertori d'encàrrecs més variat, extens i suggeridor. Però, sobretot, homogeni.

Sobre aquest últim punt em permeto estendre'm per aconseguir que s'entengui el que a continuació escriuré. L'homogeneïtat en l'arquitectura no és només llenguatge, formes, composició volumètrica, dit d'una altra manera, façanes i materials. És més profund, prové de l'origen del projecte, de la manera que l'arquitecte entén el seu encàrrec. Les frases inicials que s'apunten en una llibreta, les primeres reflexions, fins i tot els esbossos que després es convertiran en plans projectuals. I, si fóssim sincers, l'homogeneïtat en l'arquitectura, com en tantes altres coses, té a veure amb la base cultural, amb l'actitud social.

Aquí hi ha Bofill iniciant el seu perfil creatiu. Nascut a Barcelona el desembre del 1939, de pare constructor i mare d'origen italià, va estudiar a Virtèlia i va iniciar la carrera d'arquitectura en l'ETSAB. Expulsat del campus per motius polítics mai ben explicats (1957), va acabar la carrera a Ginebra.

Les seves connexions amb la Barcelona intel·lectual i el marcat caràcter de lideratge van marcar els primers anys professionals. Va fundar en Barcelona (1963) el Taller d'Arquitectura amb Salvador Clotas, Manuel Núñez, Goytisolo i l'actriu Susana Vergano, amb qui va tenir un fill el 1965. Imprescindible afegir-hi la col·laboració sempre present de la seva germana arquitecta, Anna Bofill.

Aquella època fundacional que va durar anys i va encimbellar l'arquitecte va ser l'embrió d'un moviment que va resistir el pas del temps, amb obres tan exemplars com les cases de Sebastian Bach, plaça San Gregori, carrer Nicaragua a Barcelona, o la muralla de Calp i l'obra més coneguda, Walden 7. Obres realitzades amb mà de mestre, tocades amb elegància compositiva i una força constructiva inesperada. Han estat per a molts dels arquitectes barcelonins dels anys 60 i 70 veritables referències de gènere, models habitacionals que, lluny de pertànyer a una elit indiscutible, es constitueixen en un model social adaptat a la realitat urbanística de les noves ciutats espanyoles.

Per a Bofill, tanmateix, només va significar un primer pas. Les seves aspiracions internacionals i el seu tarannà cosmopolita el van portar primer a França, on a l'ombra de la grandeur va projectar barris sencers, places, avingudes, gairebé ciutats, amb una voluntat de crear un model urbà repetible. Va ser, malgrat aquests valors, un precursor que va caure en la trampa del narcicisme postmodern. La seva capacitat d'empenta va passar al davant de la seva formalitat neoclàssica i el va portar fins al Teatre Nacional de Catalunya, acabat el 1997, en plena marea postolímpica.

Bofill va conservar un peu a Barcelona i un altre al món, aconseguint, cal recordar-ho, grans i reeixits encàrrecs. Vull destacar, perquè ho considero un projecte brillant, amb un gran resultat d'opinió i un funcionament impecable, l'aeroport de Barcelona (primer la T1, després la magnífica T2), premi al millor aeroport del sud d'Europa. Segons la meva opinió, un dels aeroports més fàcils d'entendre i d'utilitzar del món.

Els despatxos de Bofill han rebut encàrrecs de tots els països. Els Rothschild li encarreguen l'ampliació dels cellers de Pauillac. Construeix dues ciutats en la banlieue de París, Abraxas a Marne-la-Vallée i Les Arcades du Lac a Saint-Quentin-en-Yvellines, treballa en la remodelació de la ciutat de Kobe al Japó i aixeca una gegantina torre per a United Airlines a Chicago, i un hotel Vela al port de Barcelona.

Bofill, segurament, no ha volgut ser un arquitecte homogeni, n'hi ha prou que el món el recordi com el més internacional i prolífic dels arquitectes espanyols: Gaudí va construir vint-i-sis edificis, Ricardo Bofill gairebé mil. Bofill va viure amb singular passió el seu ofici d'arquitecte i la seva vocació de creador. Incursions en la literatura i en el cinema són només efímeres expressions de la seva potència vital. La Creu de Sant Jordi i la medalla d'Officier de l'Ordre des Arts et donis Lettres, concedida pel Ministeri de Cultura francès, haurien de figurar en el seu homenatge final.