El poder vivificador de l’abstenció ha produït efectes immediats en l’agonia existencial de la partitocràcia processista. Dels bufonescos intents de refundació de la CUP, passant per la futura consulta a les bases d’Esquerra sobre el pacte d’investidura ja escrit amb Pedro Sánchez (i l’enèsima crida a la unitat independentista del tàndem Mas-Junqueras a través del diari ARA, d’un oportunisme majúscul), tot plegat demostra que la jornada intensiva de platja que ens cascàrem el  23-J ha valgut molt la pena. Però el guany de poder obtingut pels ciutadans no serà del tot feliç sense despullar també el cinisme del guanyador moral dels passats comicis: Junts per Catalunya. Al capdavall, els mateixos militants cupaires ja tenien moltes reserves a repetir aventures al Congreso i Junqueras s’exhibeix fa massa temps de virrei perquè algú imposti cara de sorprès.

Després d’un temps endormiscats, els plomaires convergents s’han deixondit mercès al revival Puigdemont amb l’al·leluia del calfred d’una dutxa freda a l’agost. Entenc que els meus col·legues d’ànima CiU estiguin gaudint de valent, llegint com els articulistes sociates de Madrid han transformat el president 130 d’un fugat mig tocacampanes a un valuós actiu polític contra el feixisme. La dura realitat, no obstant això, és que Pedro Sánchez té ben poca cosa a negociar amb Junts per Catalunya i Puigdemont, no només perquè el president espanyol tingui zero marge a l’hora d’acceptar que l’autodeterminació o el referèndum puguin incloure’s en qualsevol pacte d’investidura, sinó perquè —en el fons, i més encara si es comença a parlar d’amnistia— qui té les claus de les presons continua essent el capatàs del PSOE. Després d’uns dies de revival, el joc de poder tornarà al camí de sempre.

L’actitud de Junts és la més esperpèntica de tota la tropa. Ho palesa la retòrica inflamada de Míriam Nogueras en contrast amb el pragmatisme d’Artur Mas, i el fet que totes les maniobres de pressió de Junts al PSOE tinguin com a únic objectiu avançar Esquerra en la lluita aferrissada d’engrunes que es disputarà fins a les (qui sap si molt properes) eleccions al Parlament. També la dinàmica interna de l’univers juntaire, que no només passa per les misèries habituals de l’autonomisme, sinó per actituds entranyables com les de Clara Ponsatí, qui decidí visitar Barcelona i brillar de nou en el paripé de fer-se detenir, per aquelles casualitats de la vida, tot just l'endemà de les eleccions (els nostres enemics, a qui cal reconèixer un barroc sentit de l’humor, permeteren que l’antiga consellera acabés la seva performance pirant dels jutjats per la porta del servei de neteja).

La pugna abstencionista no serà completa si no es manté també a les eleccions al Parlament

El PSOE té marge per negociar amb els diputats catalans, car entén molt bé que qualsevol millora de finançament o de serveis públics que aconsegueixi Catalunya serà reclamada al minut per la resta de territoris de l’estat (així va passar, si feu escassa memòria, amb tots els hits de competències que tenia l’Estatut del 2006). De fet, continuant amb el gust espanyol per la cabriola, Sánchez sap del cert que les millores que pugui pactar amb l’independentisme acabaran essent gestionades per Salvador Illa, el nou amo de l’univers d’Esquerra i dels comuns a Catalunya. Quan Feijóo insinua que estaria encantat d’entendre’s amb el nacionalisme convergent —sempre que s’adaptés al marc constitucional— no està fent una catxa ni jugant a la desesperada: reclamar un retorn al negociat habitual amb els convergents i desfer-se de satèl·lits com Vox, és un dels somnis humits del bipartidisme ibèric.

Tot això (a saber, que les coses del present acostumen a assemblar-se molt i molt als fets del passat) anirà esclarint-se durant les pròximes setmanes. Pel que fa a l’electorat català, encara hi ha deures pendents, car la pugna abstencionista no serà completa si no es manté també a les eleccions al Parlament; en cas de tenir una força semblant, podrem finalment retallar les menjadores principals del processisme. A mesura que els partits catalans sucursalistes del poder central perdin tirada, veureu que Madrit s’inventarà jugades mestres per evitar quedar-se sense virreis a Catalunya (Zapatero, la llebre del PSOE, ja ha insinuat la recuperació blindada de l’Estatut, un nou referèndum d’encaix català a l’estat i blablablà). Si els polítics abaixen el cap i s’adapten als condicionants espanyols, Sánchez estarà encantat d’apagar el revival Puigdemont amb una amnistia escumosa, fent un Tarradellas.

Gaudiu doncs d’aquest ressorgiment, estimats convergents. Serà un simple amor d’estiu: alta volada... i escassa posteritat.