Les sales d’espera dels CAP són el meu escenari predilecte per fabricar estudis sociològics d’estar per casa. L’altre dia, mentre escrutava els pacients que s’esperaven com jo, em vaig fixar en una dona gran que tenia asseguda al davant. Amb una mà aguantava el bastó i amb l’altra mà jugava amb la cremallera de la bossa de mà, que aguantava amb la cuixa. Era l’única persona de la sala d’espera que no mirava el mòbil. Em vaig esperar tres quarts d’hora davant d’aquella senyora, i no el va mirar en cap moment. De fet, desconec si en duia cap a sobre. Mentre la resta fèiem scroll, mentre fèiem lliscar la roda de contingut infinit amb el dit, la senyora mirava la bossa de mà, i mirava la sala, i jugava amb la cremallera. De vegades movia un xic els llavis, com si la conversa que tenia amb ella mateixa volgués sortir del seu cos. Era l'única persona de la sala d’espera que s’esperava de veritat, confrontant la possibilitat d’avorriment. La resta anestesiàvem aquesta mateixa possibilitat amb les nostres màquines antiavorriment.
Estic força segura que, veient-me mirar el mòbil, ella no va pensar en cap moment en la quantitat de coses sobre el món que es perdia tot esperant-se sense mòbil. En canvi, mirant-la a ella, jo vaig pensar en la quantitat de temps per a pensar en coses veritablement significatives que perdo cada dia mentre deixo que la pantalla pensi per mi. Es pot ser crític amb el contingut que es consumeix a les xarxes socials mentre es consumeix el contingut en qüestió, però és inevitable pensar que, així i tot, mentre faig scroll, hi ha una part del cervell que se m’apaga. En parla l’acadèmic Arthur C. Brooks al llibre El sentit de la teva vida —que pròximament publicarà en català Albada Editorial—, quan explica que "hem passat de buscar una vocació a simplement guanyar-se la vida (a través de Zoom); de reflexionar sobre els misteris de la vida a fer cerques a internet; de l’espiritualitat a la tecnologia; de participar conscientment en el món real a distreure’s amb un món virtual i digital, creat i seleccionat per tenir-nos el màxim de temps en l’aplicació. Hem implementat substituts fàcils per a les experiències que anhelem, però no ens ofereixen cap idea del sentit de la vida".
Mirant-la, vaig pensar en la quantitat de temps per a pensar en coses veritablement significatives que perdo cada dia mentre deixo que la pantalla pensi per mi
Cada vegada que soc incapaç de fer cua al cinema sense consultar el mòbil, o d’escriure una columna sense revisar X, o d’esperar el meu torn al CAP sense fer córrer Instastories compulsivament, la part del cervell que hauria de tenir dedicada a donar resposta als grans misteris de la vida, o a les meves inquietuds vitals, o a les idees que encara no he pogut lligar del tot, se m’endormisca una mica més. Hem normalitzat acumular hores de pantalla com si ens fos de franc, com si no fos l’aliment de l’angoixa i, precisament, de la manca de sentit. La relació, però, és inequívoca: la hiperconnexió fa sentir cada vegada més buit. Sobre la mena de contingut que consumim i els efectes que té també n’ha escrit —perquè escriu moltes coses, aquest home— Byung-Chul Han a La crisi de la narració (Herder): "Narració i informació són forces oposades. L'esperit de la narració es perd entre les informacions que converteixen els individus en consumidors, solitaris i aïllats, consagrats a instants. (...) Només la narració és la que ens eleva i ens uneix a través d'una història comuna d'experiències transmissibles que fan significatiu el transcurs del temps".
En la dona de la sala d’espera, la narració no està en crisi. Me la devia mirar perquè em va despertar una certa enveja. Les consignes breus que difonen les xarxes no afavoreixen la reflexió; presenciar l’experiència aliena a través d’una pantalla no és equiparable a experimentar en primera persona. Mentre jo devorava vídeos breus que ja no recordo, mentre creia que m’informava a còpia de tuits, la reflexió i l’experiència se m’escolaven entre els dits de les mans. Potser l’experiència hauria estat, senzillament, la d’esperar-me sense fer cap altra cosa. Potser hauria estat la de tenir una idea brillant per escriure una novel·la, o la de pensar en un amic amb qui fa temps que no xerro i amb qui hauria de reprendre el contacte. Quantes converses interiors —la mena de converses amb tu mateix que et permeten pensar-te des d’un lloc nou— va tenir la senyora del bastó i la bossa de mà amb cremallera mentre s’esperava? No ho puc saber. El que sí que puc saber és que jo no en vaig tenir cap. "T’has adonat mai que tendeixes a resoldre problemes difícils i a tenir bones idees creatives a la dutxa?", pregunta Brooks al lector. La pròxima vegada que em visitin al CAP duré una bossa de mà amb cremallera.