Les restes del naufragi convergent

La decisió de Xavier Trias d’optar una altra vegada a l’alcaldia de Barcelona és la viva imatge de l’estat de descomposició en què es troba l’espai de l’antiga CiU. I la prova és que pretén fer-ho com a aspirant de JxCat, però alhora servant el suport del PDeCAT, i al mateix temps prioritzant per damunt dels partits la imatge personal, a l’estil del “Tu Trias” amb què el 2011 es va convertir en batlle —que ja llavors recordava l’“Ara, tu Trias” de Ramon Trias Fargas del 1983— o del “Tu i Trias” amb què el 2015 va fracassar en l’intent de revalidar el mandat. És a dir, un candidat típicament convergent. I això no és cap crítica, és una mera constatació.

Tan malament està JxCat —per no parlar del PDeCAT, que efectivament està molt malament— que ha de recórrer a la figura de l’exconseller de Jordi Pujol per poder presentar una oferta amb un mínim de garanties a les eleccions municipals del 28 de maig a Barcelona? I no perquè Xavier Trias no sigui un polític perfectament vàlid, amb una trajectòria impecable des que el 1984 va començar a dirigir l’Institut Català de la Salut (ICS) i que, després de ser conseller de Sanitat del 1988 al 1996 i de Presidència del 1996 al 2000, va culminar convertint-se el 2011 en el 117è batlle de Barcelona, el primer de CiU. Sinó perquè JxCat ha renegat per activa i per passiva del llegat convergent i Xavier Trias és avui el màxim exponent del convergent de tota la vida. Una altra cosa és si l’edat del candidat —76 anys— és l’adequada per afrontar aquest repte —i això val també per a l’alcaldable d’ERC, Ernest Maragall, que demà passat en fa 80—, però és obvi que, després que Joe Biden es convertís en president ni més ni menys dels Estats Units als 78, no hi ha res impossible.

Xavier Trias va ser l’últim que va encapçalar una llista de CiU, la dels comicis locals del 24 de maig del 2015, perquè encara no un mes més tard CDC i UDC partien peres, trenta-set anys després de matrimoni malavingut, per les diferències al voltant del full de ruta independentista amb què uns volien concórrer i els altres no a les eleccions al Parlament del 27 de setembre. Ell mateix va tenir també l’honor de presidir el 8 de juliol del 2016 l’últim congrés de CDC, el divuitè, el de la dissolució, abans de refundar-se en el PDeCAT. I de llavors ençà, i sobretot des que va plegar de regidor de l’Ajuntament de Barcelona el 2019, s’ha mantingut políticament en un discret segon pla, que li ha permès, això no obstant, ser testimoni privilegiat de la desfeta del llegat de CiU: des de la fulminació de la històrica Unió Democràtica de Catalunya el 2017 fins al concurs de creditors en què va entrar CDC el 2020 com a pas previ a l’abaixament definitiu de la persiana, passant per l’aparició i desaparició de noves marques, a més del PDeCAT i JxCat —Convergents, Lliures, Partit Nacionalista de Catalunya, Crida Nacional per la República, Demòcrates de Catalunya, Units per Avançar, Centrem...—, que han contribuït a enredar més la troca i a fragmentar encara més l’herència.

JxCat, tot i ser profundament anticonvergent, tindrà el candidat convergent per excel·lència ara que qui ha arreplegat l’essència de la millor època de CDC resulta que no es cap dels hereus directes, sinó, salvant les distàncies, ERC

I és que la implosió de CiU va ser, de fet, un naufragi en tota regla, i Xavier Trias —que primer es va apuntar al PDeCAT i ara és de JxCat després d’un temps de compaginar la doble militància— n’és un dels supervivents més qualificats. Amb Jordi Pujol blasmat per una conducta poc honorable arran de l’afer dels diners amagats durant anys a Andorra, Artur Mas dedicat a la seva faceta institucional com a 129è president de la Generalitat i allunyat de les sigles de partit i Carles Puigdemont a l’exili i gens procliu a retenir cap lligam amb l’antiga CDC, l’exconseller i exalcalde s’ha convertit en el representant més genuí del gen convergent i en l’únic que el pot continuar abanderant amb un mínim de possibilitats. Amb el naufragi de CiU també s’han esvaït lideratges joves (Àngels Chacón, Marta Pascal), altres dirigents s’han parapetat a recer del sol que més escalfa (Antoni Castellà primer amb ERC i després amb JxCat, Ramon Espadaler fent la sociovergència amb el PSC), altres han intentat tornar però no se n’han sortit (Joana Ortega), altres s’han buscat la vida, o els l’han buscada, a les portes giratòries del sector privat o del mateix sector públic (Josep Antoni Duran Lleida, Josep Sánchez Llibre, Josep Maria Pelegrí, Francesc Homs, Santi Vila) i altres senzillament retenen el perfil acadèmic que els ha caracteritzat (Andreu Mas-Colell). Això amén dels polítics als quals la condemna per la causa de l’1-O ha condicionat la trajectòria (Josep Rull, Joaquim Forn) i dels que s’han mantingut sempre en una més aviat grisa segona línia (Jordi Turull, Neus Munté).

Que en aquest escenari Xavier Trias intenti recuperar, vuit anys després de perdre-la, l’alcaldia de Barcelona és ben legítim. El problema el té, si de cas, JxCat, que sent profundament anticonvergent tindrà el candidat convergent per excel·lència ara que qui ha arreplegat l’essència de la millor època de CDC resulta que no es cap dels hereus directes, sinó, salvant les distàncies, ERC. Els papers s’han intercanviat: ERC fa de CDC i la incongruència és que JxCat —el PDeCAT hi pinta poc— no sap què vol ser quan sigui gran, voldria ser com ERC era abans però no sap com fer-s’ho, vol i dol, i així li va. No és estrany que amb tot plegat l’exconseller prefereixi prioritzar la marca Trias per damunt de les dels partits, convençut que una suma i les altres probablement resten, i que alguns dels noms que sonen per acompanyar-lo a la candidatura siguin també d’arrel netament convergent.

I sobre les probabilitats que té de tornar a agafar la vara d’alcalde? Doncs de més verdes en maduren. Qui li havia de dir a Carles Campuzano, proscrit per JxCat i pel PDeCAT precisament per massa convergent, que acabaria de conseller en el Govern més convergent després dels de Jordi Pujol, el de Pere Aragonès! Perquè encara que el que lideri Xavier Trias siguin les restes del naufragi convergent, després de vuit anys molt qüestionats d’Ada Colau tot és possible.