L’any 2020, vint-i-cinc anys després del referèndum del Quebec, Paul St-Pierre Plamondon, actual líder del Parti Québécois (PQ), va publicar el llibre Reconstruir el camp del sí per refer políticament l’independentisme quebequès. L’any 1995 el sí a favor de la independència del Quebec va perdre el segon referèndum per 54.000 vots: No 50,58%; Sí 49,42%. El primer havia sigut l’any 1980, quan el No va guanyar amb el 60%. La frustració va ser llarga i intensa dins el moviment.
Del llibre de PSPP, sigles amb les quals es coneix el líder del PQ, se’n poden extreure 4 grans idees: modernitzar els arguments sobiranistes, preservació lingüística i cultural, nacionalisme cívic per sobre del nacionalisme ètnic i estratègia política directa. Els blocs agrupen aquestes accions: prou nostàlgia, plantejaments vigents, adaptar-se al context global, salvar la llengua, controlar la immigració, ser inclusius, diversitat en els orígens, valors compartits, mobilització i calendari clar. Les enquestes assenyalen que el Partit Quebequès té possibilitats de guanyar les pròximes eleccions, previstes per a l’octubre d’aquest any. I s’hi presenta amb el compromís de convocar un tercer referèndum durant la legislatura si governa, tot i que aquesta setmana ha anunciat que l’ajornaria fins després de la presidència de Donald Trump.
Tot això del Quebec ve a tomb perquè alguns dels plantejaments de Paul St-Pierre Plamondon són molt propers al moment polític que viu Catalunya. Primer: proposa un sobiranisme en termes pràctics, sobretot en immigració. Ja que és una qüestió que té conseqüències sobre la llengua, els serveis públics, l’habitatge i la cohesió social. Segon: vincula sobiranisme i responsabilitat. Proposa deixar de donar culpes a fora i assumir la responsabilitat de gestió.
Nosaltres discutim molt què ha de ser Catalunya i potser massa poc sobre què ha de fer per acostar-se i finalment aconseguir-ho. Què hem de fer amb la immigració, l’energia, els trens, les infraestructures o la cultura, per exemple? Demanar les competències en cada un d’aquests camps no ha d’implicar d’entrada voler ser més permissiu ni més restrictiu. És voler decidir per gestionar-ho. I em sembla que aquest podria ser un punt de trobada amb la majoria política del país.
La sobirania no és només l’horitzó d’una Catalunya independent sinó l’eina imprescindible per governar el país d’una manera responsable i moderna
Com hem dit la immigració incideix en l’escola, la sanitat, l’habitatge, els serveis socials, la seguretat, el mercat laboral o la llengua. Si Catalunya administra bona part d’aquests àmbits, té sentit que vulgui governar també aquesta variable. El que no té sentit és el que passa a Rodalies on una administració planifica, una altra té les vies, una empresa posa els trens i una altra controla la infraestructura i quan el servei falla —cada dia— la responsabilitat es dilueix.
Per això responsabilitat i sobirania són inseparables. Un govern ha de tenir les eines per governar i, un cop les té, ha de respondre del resultat. Tan absurd és exigir responsabilitats a qui no té poder com tenir poder i culpar sempre els altres. La mateixa lògica serveix per a l’aeroport, els ports, l’aigua, les fonts d’energia, els impostos o la llengua. Problemes diferents del país d’avui que sempre ens porten al mateix lloc: quina capacitat de decisió volem que tingui Catalunya?
Obtenir aquesta capacitat de gestió hauria de ser el punt de trobada del catalanisme, ja que defensar-la no anticipa el resultat. Sobirania energètica no vol dir omplir-ho tot de molins. Tal com competències en immigració no vol dir tancar fronteres. Significa una cosa més senzilla i exigent: que decidim nosaltres i que responguem nosaltres. Perquè la sobirania no és només la capacitat de decidir, sinó l’obligació de respondre.
Potser és així com cal explicar la sobirania després del procés. La sobirania no és només l’horitzó d’una Catalunya independent sinó l’eina imprescindible per governar el país d’una manera responsable i moderna. Refer l’espai del sí segurament consisteix en això: deixar de parlar de la sobirania que algun dia volem tenir i trobar consensos per construir la que avui volem guanyar. Acumular sobirania, reduir dependència. Fins a la independència.