Per decòrum amb la separació de poders, els polítics no han de carregar contra jutges i instruccions judicials. No perquè sigui recurrent és menys criticable. I com en tants temes, el PP pot retreure poca cosa a la vicepresidenta Teresa Ribera. Van dir i diuen coses pitjors des del govern i l'oposició. Aquesta vegada, el Consell es va reunir d'urgència via telemàtica per reprovar per majoria les paraules de Teresa Ribera. Fa un mes, el popular José Antonio Monago va carregar contra el jutge José Ricardo de Prada al Senat per lawfare contra el PP en la sentència de la Gürtel. L'acusació va ser directa contra ell. Però van arribar abans les disculpes del senador que l'empara del CGPJ. Ricardo de Prada va reclamar a l'òrgan dels jutges la protecció que sí que ha rebut Manuel García Castellón. El Consell tampoc no ha explicat per què una va arribar i l'altra no.

Quan van condemnar el PP per títol lucratiu, les paraules van ser més gruixudes sota el reiterat mutisme del CGPJ. Això va passar el 2018, quan van anar a la caça del jutge De Prada i el CGPJ va ser incapaç de protegir-lo. Va sortir tot el partit, el diputat Carlos Rojas va fer servir l'altaveu del seu escó, el van anomenar "esbirro del PSOE", "el jutge que va bressolar el canvi de govern", van parlar de maniobra "politicojudicial" davant del silenci còmplice o negligent del Consell. La pregunta és pertinent: qui controla l'òrgan dels jutges? Davant de qui responen del seu possible biaix? La majoria conservadora pot permetre's protegir únicament els jutges del mateix espectre?

La justícia es representa cega perquè ho ha de ser i aparentar-ho. Ribera va parlar d'"inclinar" decisions "sempre en la mateixa direcció". La vicepresidenta no és qui per assenyalar el jutge, però no li va dir "escarràs" com va fer el PP. La qüestió és si va ser una descripció o una valoració. Descriguem la realitat sense valoracions. García Castellón ha estat reprès per l'Audiència i el Suprem en diferents causes.

És greu el que està passant al Poder Judicial en la guerra oberta d'un sector contra les decisions del govern espanyol

En l'operació Kitchen per no cridar a declarar Rajoy, com va demanar el ministre de l'Interior, Jorge Fernández Díaz. A la caixa B de la Púnica, quan va acabar processada la cap de premsa d'Esperanza Aguirre i se'n va deslliurar la presidenta de Madrid. També a Púnica, en arxivar la causa contra l'expresident del PP murcià Pedro Antonio Martín i li van ordenar reobrir-la. Al contrari, la sala penal el va reprendre davant de l'enèsim intent d'obrir el finançament il·legal de Podemos per ampliar "artificiosament" la causa. I va intentar desbancar el llavors vicepresident Pablo Iglesias saltant-se la Fiscalia de l'Audiència —com ha fet amb Tsunami Democràtic— fins a ser corregit per totes les instàncies on va enviar la causa.

És greu el que està passant al Poder Judicial en la guerra oberta d'un sector contra les decisions del govern espanyol. Ho diuen magistrats progressistes amb el mateix dret a tenir criteri que els conservadors —per a aquells que només els sembla digne un biaix—. I amb tot, hi ha un desgast evident en la credibilitat de la judicatura quan es van instal·lant les sospites; quan falten explicacions sobre per què unes causes estan blindades mentre l'Operació Catalunya no hi té entrada.

Als jutges i fiscals del procés —en tot el seu dret— els sembla una intromissió en la seva feina la llei d'amnistia. I poden veure amb bons ulls que García Castellón faci servir la causa adormida fins al novembre passat per buscar un forat a la llei, a través d'una acusació per terrorisme que ni va existir fa quatre anys ni se sosté ara. Si fos així, com ho anomenaríem?

En funció dels fets, és lícit vigilar si García-Castellón fa servir la instrucció de Tsunami Democràtic per boicotejar una llei tramitada a les Corts. Qui s'oposi a l'amnistia tindrà la temptació del tot val. I la decisió d'escollir entre el jutge i Puigdemont és espúria. En una causa judicial, entre un i l'altre, sempre la neutralitat i la garantia processal. No és una qüestió de bàndol polític. És el suat estat de dret garantista que alguns fan lliscar en una sola direcció.