Que la Mijares s’hagi mort equival, al món del vi, a la mort d’Elisabet II per als monàrquics. Als que no siguin de confraries bàquiques, els sonarà per aquella gran frase de "huele a enaguas de monja novicia". Molts del sector, la immensa majoria homes, van riure's d’ella, i encara avui dia és caricaturitzada amb aquesta frase. Tot plegat per minimitzar que va ser la dona que va fer un gir copernicà a la manera de parlar del vi estereotipada, tècnica, casposa i elitista. Ella va fer camí entrant a clubs exclusivament masculins: sempre amb un somriure treballat i una seguretat molt intel·ligent. Perquè ser valenta és també ser bona.

Hi ha una cosa que els encanta als mascles del vi —a part de la frase suada que podria sortir al guió de la segona temporada de Machos Alfa de Netflix "a las mujeres les gusta el vino blanco y dulce"—, i és endevinar la varietat, l’any i la zona del vi. És a dir, la famosa competició del tast a cegues. Una mica per veure qui la té més grossa. Però recordeu: el que és important no és la llargària, sinó la forma, i com es fa servir. De res.

En el món del vi, el millor sommelier no és el que encerta les coses que ja estan escrites a l’etiqueta. És l’ambaixador del vi a la sala, el que sap expressar i ajudar-te a triar el vi que et donarà més plaer. I per fer-ho, la metàfora no és un simple ornament (com podrien ser unes arracades), sinó una necessitat, com les llengües d’especialització de Jakobson. Podríem plasmar les molècules aromàtiques del vi amb una fórmula química, però els que som de lletres ens perdríem. Per això el món del vi està prenyat de recursos literaris, com les al·literacions, les hipèrboles i les personificacions. Aquest vi té cos, per exemple, no vol dir que estigui "catxes" de gimnàs, sinó que té volum, personalitat i pes en boca. D’aquests vins que quan te’ls prens perduren a la boca i a la memòria. Com diu Umberto Eco, és important quan la societat és capaç de suportar aquesta tensió metafòrica i entendre que, si diem que un cabernet sauvignon té notes de pebrot verd, ningú no s’imagini que l'hi han deixat aquesta verdura macerada. Quan era petita i deia que els meus pares tenien una botiga de vins, es reien de mi a escola i bromejaven sobre si anàvem borratxos tot el dia. Quan a divuit anys estudiava el curs de sommelier i anava a una festa, tothom em preguntava quin vi havia de demanar. Em vaig convertir en la reina de la festa! Això li ho dec a professionals com ella, per no dir que directament a ella. La primera que va ser capaç de maridar emocions i no només menjars. No em preguntis amb què et prendràs el vi, sinó amb qui, perquè segurament la preuada harmonia serà molt més brutal. Gràcies al fet que les dones tenim els dos hemisferis més intercomunicats, tenim més facilitat per parlar de les sensacions. Quan érem australopitecs, sabíem perfectament quan el fill estava malalt i quan ens estaven fotent les banyes. Tampoc ara no ens caldria ni el termòmetre ni les proves al mòbil. Som les de la intuïció, com diu Shakira. Hem estat capaces de revolucionar el món del vi, comunicant-lo d’una manera més planera, emocional, didàctica i sensual. Malgrat això, qui guanya els concursos enològics en un 93% són fàl·lics. El rei del vi a l’Antiga Grècia era qui triava la quantitat de vi o d’aigua que es posava al cupatge del vi. Recordem que a la democràcia grega només bevien els homes i sempre després del banquet per filosofar. També decidien quantes copes es consumirien. Llàstima que després amb les bacanals romanes això es va desfasar! I que Cató va escriure que era lícit traspassar amb l’espasa la dona que hagués begut.

El millor sommelier no és el que encerta les coses que ja estan escrites a l’etiqueta; és l’ambaixador del vi a la sala

Encara hi ha qui es disculpa "És que no sé dir quina olor fa un vi". Quan jo no sé ni canviar la roda del cotxe (què és molt més greu!) i no demano perdó. "Això de moure la copa, per què és?" es pregunta més d’un. Pensa que el vi et fa un striptease, i el primer que es treu és com si fos la teva jaqueta (que és això últim que t’has posat). Per això els vins que passen per fusta ens recorden als torrats, i quan més els despullem de les aromes secundàries acabem notant la seva roba interior, que són la fruitositat de la varietat de la qual estan fets. La comparació de la monja ha estat la més popular, però la meva preferida era "este vino huele a calzoncillo de mozo en fiestas". Ja ho sé que cap de nosaltres no ha ensumat almenys la primera, però sí que ens podem imaginar l’olor de naftalina. Gos mullat i quadra per a la de l’entrecuix. El que era important és que María Isabel Mijares evocava imatges potents. El poema de l'Oda al vino de Neruda és una nota de tast d’un vi golós i exuberant. Superior a la prosa de cap guia. Ella ens va ensenyar a dir el primer que ens passava pel cap quan ensumàvem la copa. Sense pensar com si fóssim “triunfitos” i a fer-ho com a rapsodes.

Segons l’escola nietzscheana i de Wittgenstein, pensament és igual a llenguatge, podríem descriure qualsevol complexitat aromàtica en copa en paraules. Les mateixes puntuacions Parker són una gran manera d’explicar numèricament un vi. Jancis Robinson és la Margaret Thatcher del vi, una mica el que és la nostra Mijares per al món anglosaxó. O no. Perquè aquí les dones ho hem tingut més difícil per circumstàncies sociopolítiques. A part de ser la primera dona a la Península a estudiar enologia a Bordeus, a dirigir un celler a Espanya, a ser la presidenta d’una DO i l’experta enològica a la Real Academia de la Gastronomía, va donar classes a mig món explicant la cultura del paisatge que transmet cada vi. Era incansable encara als seus 84 anys i et fotia una esbroncada si calia. Una dona que anava per a perfumista i va acabar embriagada per la poesia fermentada i coronant-se en la viticultura. De petita jo volia ser la Mijares i ara que soc gran prometo continuar el seu llegat.

Amb "Les dones del vi" volíem fer un homenatge a la nostra pionera, a la professora dels nostres professors, però com que semblava immortal, vam pensar que ho podríem fer en la pròxima ocasió. Si alguna cosa hem après a la vida és que és millor brindar mentre hi hagi salut. Amb el seu llenguatge somiador, ella ha acostat el món del vi a tots i a totes. Premis com el Cervantes en Gastronomía, Premio Víctor de la Serna o l'Enosofía ho avalen. Va començar treballant amb el gran Émile Peynaud, pare de l’enologia moderna. Sí, els i les del món del vi ens hem quedat orfes. God save the Queen!