La decisió de Santiago Abascal de cedir de franc els vots de Vox al PP és una forma subtil de reconèixer que, després de mig segle, la Constitució s'ha fet petita fins i tot per als espanyols. Cada cop queda més clar, per si algú no ho sabia encara, que Vox serveix per espantar els votants de les nacions sotmeses per Madrid, però no serveix per governar l'Estat. Igual que Ciutadans, el partit d'Abascal és un instrument de les elits espanyoles per mirar de contenir les aspiracions de Catalunya intoxicant la democràcia amb els fantasmes del passat.
Vox també està fet amb les desferres de la dictadura que van quedar fora del pacte de la Transició. La diferència és que Ciutadans era un invent per explotar l'enginyeria perpetrada pel franquisme, a través de la immigració que es va establir a Catalunya. En canvi, Vox surt de les entranyes de l'imperialisme castellà i arrossega més de tres segles d'història i la nostàlgia d'unes regions en declivi demogràfic. Després de Vox ja no hi ha més comèdies democràtiques per mirar de legitimar la interpretació feudal de la Constitució que han fet el jutges i els polítics.
Abascal cedeix els vots al PP perquè vol fer pinya amb Ayuso i perquè sap que Feijóo no té forma de ser president. Però també perquè vol deixar clar que no farà igual que Albert Rivera, que va cometre l'error de creure que el seu partit tenia vida pròpia. Abascal envia el missatge que estaria disposat a participar en un front de dretes, si el PP no troba la manera de governar deixant de banda Catalunya. Amb un percentatge més modest dels vots que han tret el PP i Vox sumats, Rajoy i Aznar van arribar a la Moncloa amb majories absolutes.
Cada cop que l'Estat ha intentat excloure Catalunya del joc polític, el rei ho ha pagat; Catalunya ja ha enviat els Borbons dues vegades a l'exili
Abascal, doncs, s'avé a fer de crossa del PP per intentar evitar inútilment que les coses es compliquin. Juan José López Burniol, que és català, encara que li pesi, demanava l'altre dia a La Vanguardia que Feijóo regalés els vots a Pedro Sánchez. Sense ETA, és a dir, sense el terrorisme, Espanya intenta convertir l'independentisme en un aglutinador, però no acaba de sortir-se'n. La unitat espanyola pot servir per liquidar les pretensions de Xavier Trias de ser alcalde, però no serveix per investir un govern espanyol fort de manera democràtica.
Des que la dreta aznarista va lligar curt la monarquia per desgastar Jordi Pujol, que Espanya té el mateix problema. Si Madrid colla Catalunya amb comèdies cosmopolites i democratitzadores, l'independentisme s'enforteix a través de les urnes. Si se serveix de la repressió política, llavors el que creix és el sentiment republicà, i la monarquia perd prestigi i trontolla. Els partits de l'Estat potser podrien arribar a tenir prou força electoral per prohibir els partits independentistes, però mai no la tindran per prohibir també el republicanisme.
Un govern del PSOE mantingut pel PP deixaria una autopista a les idees de Podemos, mentre que si Vox arriba mai a ocupar un ministeri de l'Estat, el PSOE quedarà partit com ara ho està el PP i perdrà el pes que té a Catalunya. La situació és complicada, i si el nacionalisme català aguanta potser no podrà fer la independència, però podrà forçar la monarquia a fer una mica de memòria. Si exceptuem el segle XVIII, cada cop que l'Estat ha intentat excloure Catalunya del joc polític, el rei ho ha pagat. Catalunya ja ha enviat els Borbons dues vegades a l'exili. Tal com estan les coses una tercera potser seria la definitiva
Per això controlar l'espai electoral de CiU, i resoldre el problema personal de Puigdemont, s'anirà tornant cada cop més important per als amants de la rojigualda. La sort de la monarquia i la sort del nacionalisme català estan més lligades del que tothom voldria admetre. És una idea aparentment grotesca, que cada cop es veurà més clara i que segur que Pujol compartiria.