Són 8 nens, 5 dones i 7 homes. Vénen de Síria i de l’Iraq. Vint, en total. Per rebre’ls, es va desplaçar a Barajas una comitiva, molt superior en nombre als refugiats, presidida pel secretari d’Estat de Seguretat i la secretària general d’Immigració i Emigració, tot un detall. El ministre de l'Interior, Jorge Fernández Díaz, que no hi era, no s’ha estat de fer unes declaracions per felicitar-se (no se sap si a ell mateix) per la seva arribada i per anunciar (que la gent és molt malpensada) que aquests 20 només són l’avançada dels 586 (sí: cinc-cents vuitanta-sis!) que s’hauran reubicat abans d’acabar el mes de juny (o de juliol, les declaracions són confuses, però, ja se sap, el que compta és la intenció). El ministre ha donat les dades: 150 procedents de Grècia i 50 més d’Itàlia, a més dels que s’estan, diu, gestionant amb ACNUR, des de març, 285 procedents del Líban i 101 de Turquia. 

Però tampoc no cal fer massa cas dels números perquè, com tothom sap, no hi ha res més inexacte que les xifres. El 21 d’abril el ministre va dir que Espanya rebria 182 refugiats “els primers dies de maig” (i no van arribar). En realitat, el govern s’havia compromès a acollir 16.000 (setze mil) refugiats entre 2016 i 2017 (8.023 el primer any: ja poden deduir que anem a bon ritme). Bé, “acollir”, no: la paraula “acollida”, com “hospitalitat” o “asil”, no formen part del vocabulari ministerial, tot i que les convencions internacionals, també signades per l’Estat espanyol, parlen en aquests termes. Ara el ministre (i la UE!) parla de reassentament, un terme de record nefast, ja que va formar part de la terminologia habitual emprada pel Tercer Reich quan parlava de la deportació massiva dels jueus europeus als camps de concentració i extermini de l’est d’Europa. Val la pena rellegir aquests dies LTI. La lengua del Tercer Reich del filòleg Victor Klemperer (Minúscula, 2011). I val la pena, també, recordar que la convicció del pensament grec clàssic segons la qual, com diu el llenguatge comú, la paraula fa la cosa. Res d’acollida ni d’hospitalitat ni d’asil: “reasentamiento”, ja que d’això sembla que es tracta.

El 31 de març passat, ara no fa encara dos mesos, dels 160.000 refugiats que la UE s’havia compromès a rebre, només 4.555 havien arribat al lloc assignat

El 31 de març passat, ara no fa encara dos mesos, dels 160.000 (cent seixanta mil) refugiats que la UE s’havia compromès a rebre, només 4.555 (quatre mil cinc-cents cinquanta-cinc!) havien arribat al lloc assignat. Va ser aleshores quan Nacions Unides, en una conferència celebrada a Ginebra, va recordar algunes xifres: si Europa, comptant tots els països membres de la UE, acollís el mateix percentatge que el Líban de persones que fugen de la guerra, n’hauria de rebre cent milions de persones (100.000.000). És per això que l'ONU va demanar, davant d’aquesta constatació, simplement comparativa, que la UE s’hauria de comprometre a acollir un 10%, només un 10%!, dels que fugen de la guerra, tenint en compte, a més, que els països limítrofs de Síria (Turquia, Líban, Jordània i l'Iraq) ja n’havien rebut 4,8 milions (2,7 dels quals només a Turquia). Però això sumaria, van dir, 480.000 sirians, el triple del que, fins ara, i a alguns els sembla que és molt, la UE ha acceptat de rebre, tan generosament. Aquesta demanda de Nacions Unides, evidentment, no va ser ni tan sols considerada seriosament. 

De fet, la generosa UE no només ha posat en suspens indefinit l’obligació d’acollida als que fugen per motius polítics i el dret d’asil, als quals obliga el dret internacional (el 2015, un total de 368.000 sirians van sol·licitar asil en països de la UE), sinó que, a més, és fins i tot incapaç de complir els esquifits compromisos a què s’hi ha obligat. 

Abans de l’arribada d’aquestes vint persones que ahir van aterrar a Barajas, tanmateix, el ministre de l’Interior del govern Rajoy no ha perdut el temps: amb gran diligència ha estat fent, durant els darrers mesos, una autèntica pedagogia de l’acollida de la qual, per allò dels drets d’autor, val la pena destacar-ne l’essencial. Podríem titular-la Manual abreviat del bon polític davant la crisi dels refugiats, o, per simplificar, Doctrina Fernández Díaz. Primer capítol, La metàfora: “És com si tinguéssim una casa, amb moltes goteres, que estan inundant diverses habitacions i, en comptes de taponar aquestes goteres, el que fem és distribuir l’aigua que cau entre diferents habitacions” (juliol de 2015). Segon capítol, L’amenaça: No es pot descartar que, entre els refugiats que entren a Europa procedents de Síria, hi hagi elements jihadistes de l’ISIS infiltrats: “No podem descartar aquesta possibilitat i hem de prendre les mesures adequades”, “perquè no sigui un risc per a la seguretat” (setembre de 2015). Tercer capítol, El cavall de Troia: El ministre surt en defensa entusiasta i sense fissures del cardenal arquebisbe de València Antonio Cañizares, que es va preguntar “aquesta invasió d’emigrants i refugiats és tot blat net (trigo limpio)?” i “on quedarà Europa dins d’uns anys?”, suggerint que “siguem lúcids i no deixem passar-ho tot perquè avui pot ser una cosa que queda molt bé, però realment és el cavall de Troia dins de les societats europees i, en concret, l’espanyola” (octubre de 2015). Quart capítol, El perill: l’arribada de refugiats, va declarar el ministre, davant de la possibilitat que es tanqués “la ruta dels Balcans” i, així, es desplacés la ruta cap a Espanya, és “un perill” i “estem molt atents, perquè això seria traslladar el problema” (març 2016). Cinquè capítol, La quota: els governs no poden acceptar quotes imposades per rebre refugiats, ja que “quin incentiu tenim els països que som frontera exterior de la UE per controlar les nostres fronteres si, amb independència de l’esforç que fem, al final van a assignar una quota prèviament establerta?” (maig 2016). Epíleg, El premi: si les condecoracions oficials de l’Estat marquen el model de conducta que serà reconeguda públicament i impulsada com a exemple, el ministre n’ha proporcionat el paradigma, amb la condecoració de la Creu al Mèrit de la Guàrdia Civil, amb distintiu blanc, que ha entregat als vuit agents acusats d’haver maltractat un immigrant en la tanca de Melilla, en un vídeo que va poder veure tothom, reblant la distinció amb unes declaracions inequívoques, “cent cops que tingués ocasió, cents cops tornaria a condecorar aquests guàrdies civils que exemplarment, i en situacions molt complexes i difícils, serveixen a Espanya”.

Fernández Díaz no és un inútil ni un incompetent. Sap molt bé el que vol, ell i el seu govern. No volen refugiats dins de l’Estat espanyol

Fernández Díaz no és un inútil ni un incompetent. Sap molt bé el que vol, ell i el seu govern. No volen refugiats dins de l’Estat espanyol. Els prefereixen a l’altre costat de la reixa, com a immigrants sense drets que, a tanta distància, no puguin molestar-los. Ell i el govern del PP podrien assumir com a bandera aquell lema, manllevat d’un llibre que coneix molt bé, que defineix amb exactitud la seva política migratòria amb els refugiats que refusen: “Que potser sóc jo el guardià del meu germà?”. No sé quants dels 7.215.752 votants que van votar el Partido Popular el passat 20 de desembre tornaran a fer-ho el 26 de juny. És igual: cada un d’aquests vots assenyala un còmplice i responsable d’aquesta política moralment infame.