Un cop més s'ha sentit els bocamolls de guàrdia proferir vituperis masclistes i misògins contra la ministra d'Igualtat, Montero. Un energumen, en conversa amb un creador de fakes, va fer la típica ocurrència xusquera. Res que no s'hagi sentit a altres confrares seus, fins i tot a l'hemicicle del Congrés. Una altra perla de cul d'ampolla a enfilar al collar del "¡Que se jodan!", ben gloriós per galdós. Tanmateix, fora un error pensar que això a casa nostra no passa. Fora un error pensar que a casa nostra, ben bressolats com ens creiem, tots els agents polítics, els institucionals i els que habiten a la política en sentit ampli, no tenen res a envejar quant a domini de la llengua a Pla o a Espinàs, poso per cas.

No només patim algun personal manifestament millorable en molts aspectes formatius, intel·lectuals o lingüístics, sinó que el reduccionisme verbal sembla ser el nou sistema de comunicació. La capacitat de vomitar exabruptes, insults i desqualificacions, a tort i a dret, com a únic argument en el debat polític, també a casa nostra, fa que el llenguatge dels missatges dels joves sigui, per la seva riquesa, quasi acadèmic.

Desmuntar o, si més no, palesar contradiccions o forats en l'argumentació de contrari, no és tasca fàcil, si l'única font de —per dir-ho així—, arguments són els budells. Res de cervell, els budells. Per contradir raonablement un altre —i això sense pensar ni per un moment que potser té (part de) raó— cal escoltar, primer, i entendre, després, els seus arguments, sense massa apriorismes. Cal un esperit obert, cosa que no significa renunciar a les nostres conviccions, encertades per definició, només faltaria. Open mind li diuen els moderns. Uns bons prejudicis no són el millor bagatge per la convivència.

Un cop entès el missatge del contrari, no s'hi val tancar el debat abans d'encetar-lo. Això es fa quan d'entrada s'insulta, especialment, si l'insult és denigrant. És més fàcil liquidar una conversa sense entrar en dialogar, ja d'entrada; així no correm el risc de perdre-la. D'aquesta manera, no naixerà el diàleg i tindrem una sensació, insana per inútil, de victòria. Això sí, més contents que un gínjol.

La matusseria reduccionista sovinteja, lamentablement i cada cop més, a l'escarransit vocabulari polític. Nyordo o nazi, poso per cas, simplifiquen tant com embruteixen la vida. És un tot a res; per tant, és res. Nyordo, igual a espanyolista irredempt, és, per aquestes contrades, aquell que no és un independentista com cal, és a dir, forma part dels que volen la independència, però no diu com arribar-hi. Nazi és aquell, no necessàriament conservador, que no pensa com nosaltres i li etzibem ser un professional dels camps d'extermini, cosa que no supera la flatulència mental.

Poso aquests dos exemples dels múltiples que hi ha i que fan el clima polític prou irrespirable i, per tant, allunyat del que és propi de la política: fer-nos a tots nosaltres la vida més fàcil, no més difícil.

El reduccionisme lingüístic —conseqüència de fragilitat neuronal i de misèria empàtica— són unes ulleres de sol dins d'un túnel. Com la realitat demostra són l'avantsala de l'èxit. De l'èxit dels altres, és clar.