Si el meu president és Pere Aragonès, el meu president era Carles Puigdemont. I si algun dia és Salvador Illa, ho serà Salvador Illa amb totes les conseqüències. Què vull dir, amb una cosa tan òbvia? Vull dir que un president representa el meu país tant quan hi estic d’acord com quan no, tant quan l’encerta com quan s’equivoca, i tant quan és un líder com quan només supura mediocritat. El discurs de Pere Aragonès dimecres al Senat espanyol desprenia —a banda d’ànsies de protagonisme en aquesta recta final d’una negociació— una associació quasi directa entre amnistia i referèndum que va funcionar bé en termes retòrics, però que malauradament no depèn d’ell: ara mateix aquestes qüestions depenen tant del president Aragonès com del president aragonès, que també era al Senat.
La recta final negociadora que s’està produint és complexa, però es produeix bastants quilòmetres més al nord del Senat. Espereu-ne el fracàs si no s’ajusta prou al discurs del 5 de setembre de Carles Puigdemont, i l’èxit si s’hi ajusta. Poca cosa més a analitzar. Però per què és el discurs del 130è el que marca els termes i el ritme, i no els discursos que pugui fer Aragonès (el meu president) al Senat espanyol o al Senat Intergalàctic? Per què els presidents autonòmics responien a Aragonès parlant d’un tal Puigdemont? Doncs perquè Puigdemont és l’únic que ara mateix pot encarnar la continuació del fil de l’octubre del 2017. L’únic. Perquè ho va fer tot bé? No: perquè era el president, i perquè ha mantingut un litigi jurídic i polític durant el seu exili que encara té una força innegable. L’existència d’aquesta figura ho distorsiona tot, fa que la part catalana guanyi pes (històric, simbòlic, polític) en les seves demandes i porta tothom a situar-se en aquell octubre. De fet, això de l’amnistia hi ha molta gent a l’Estat disposada a acceptar-ho per a tothom excepte per al president Puigdemont: el president Puigdemont ja és una altra cosa. Per tant, ja pot parlar el president Aragonès d’amnistia o de referèndum: qui ha d’intentar resoldre aquests temes, és a dir, resoldre allò inacabat el 2017 (tant si disposa d’influència aritmètica com si no), té un sol nom i el sap tothom.
En aquest moment de reprendre el debat, els socialistes creuen que cal remetre’s a textos estatutaris i a models federalitzants, oblidar l’octubre, en definitiva
Recapitulem, doncs, sobre Puigdemont: el meu president va convocar un referèndum, el meu president va impulsar una declaració d’independència i el meu president la va suspendre. Totes tres coses són igualment importants, totes tres s’han de tenir en compte i totes tres formen part de la història. Per tant, si durant aquestes negociacions es vol invocar l’octubre del 2017, cal invocar una declaració i també una suspensió: una suspensió que, per errònia que fos (l’he qualificat d’errònia mil vegades), responia a la manca de garanties de l’Estat de no aplicar l’article 155 i també al prec europeu de provar d’evitar una escalada insalvable del conflicte. Suspendre vol dir suspendre, i vol dir que la cosa ha quedat en suspensió fins avui. No anul·lada, no esborrada, no inutilitzada: l’octubre del 2017 queda suspès en la història, i si se’n reprèn el debat polític és perquè semblaria que les circumstàncies han millorat (o per simple necessitat aritmètica, tant se val). En aquest moment de reprendre el debat, els socialistes creuen que cal remetre’s a textos estatutaris i a models federalitzants, oblidar l’octubre, en definitiva. Per la seva banda els independentistes reclamen, una part d’ells, la legitimitat directa de l’1-O (i l’aplicació efectiva del seu resultat) mentre els altres, més conscients de la suspensió del 27, proposen una actualització del mandat: és a dir, l’enèsim intent de celebrar un referèndum acordat. Allò que demana Aragonès sense que estigui a les mans d’Aragonès.
Hi ha un punt mitjà entre la postura socialista i la independentista? Aquesta seria l’objectiu de recerca d’un mediador, en teoria. A primer cop d’ull, hom diria que el punt mitjà seria una mena de pacte confederal, on s’admetés el dret al divorci (és a dir, la condició de nació amb totes les conseqüències), però es comprometés la renúncia al seu exercici durant un temps, i a veure com va. El paper ho aguanta tot, però em temo que les necessitats polítiques són més urgents. Per això, ara mateix, la meva previsió és de pacte de mínims, sí, però amb una posterior pluja d’incompliments que precipitaria el final de la legislatura espanyola.
El debat sobre el referèndum es vol deixar per a l’endemà de la investidura? D’acord, però l’avantatge de disposar d’un mediador és que podria observar els comportaments, les voluntats, els incompliments o bé simplement la impossibilitat d’un punt d’entesa. El mediador (o facilitador, o intermediari, o relator, com li vulguin dir) faria, per tant, simplement de certificador d’un acord o d’un fracàs. Com fan els notaris, en donaria fe. Mort, qui t’ha mort.
Amb un certificat oficial (i neutral) de fracàs es pot anar a moltes més bandes que amb una acusació de part: pot legitimar moltes accions col·lectives, pot reforçar moltes causes i també pot donar lloc a molts canvis electorals. La pregunta és si s’haurà d’aixecar acta de defunció d’aquí a uns anys o bé si, ja ara, la criatura és morta abans de néixer. Potser per a això no caldrà cap document notarial, sinó que n’hi haurà prou amb una sentència europea. Tots dos, per cert, són documents ben vàlids.