Reconèixer allò que no existeix

Des que el 7 d’octubre del 2023 Hamàs va perpetrar l’ignominiós atac contra Israel, han augmentat arreu del planeta els boicots, els assenyalaments i les agressions, no contra els terroristes, sinó contra ciutadans jueus, siguin israelians o no. Invertint talment els termes i convertint les víctimes en botxins i a l’inrevés, el món occidental fa l’efecte que hagi perdut l’enteniment amb unes maneres que cada vegada recorden més les que fa vuitanta anys van desembocar en l’Holocaust i que durant molt de temps havia semblat impossible que es poguessin repetir. Lamentablement, però, la situació ha pres una deriva que fa que avui tot sigui factible.

Europa, molt en especial, ha perdut absolutament el nord a l’hora d’analitzar amb criteri què està passant de veritat a Gaza. Ha comprat fil per randa i acríticament el relat de Hamàs segons el qual Israel és culpable de totes les atrocitats imaginables. No s’ha aturat ni un segon a qüestionar que la informació que li arriba pot no ser certa i ser, de fet, el producte d’una mera manipulació i intoxicació i, fruit d’això, dona més crèdit a un grup terrorista que a un estat democràtic. Quan la realitat és, en canvi, que tota la informació que surt de Gaza s’ha de posar primer en quarantena i considerar després falsa, perquè l’única font és Hamàs mateix i no hi ha cap verificador independent capaç de contrastar-la. És el que haurien de fer bàsicament els periodistes que se suposa que hi ha a l’interior de la franja, si no fos que en la majoria dels casos darrere les armilles identificades com a press s’hi amaguen combatents de Hamàs. I si no és així, on són els periodistes de debò que havien d’haver investigat on paren els ostatges israelians retinguts pels terroristes? Identificar-se avui amb aquests falsament anomenats periodistes és un desprestigi per a una professió que de normal ja no és precisament que estigui gaire ben valorada.

Hamàs falseja la realitat i la història i Occident li compra el lot sencer, a Europa, als Estats Units i a Oceania. Criminalitzar l’atacat en lloc de l’atacant i premiar-lo, que és el que pretenen fer tots els països que anuncien a bombo i plateret que reconeixeran l’estat palestí, és, en aquests moments, fer el joc a Hamàs i donar-li ales perquè continuï fustigant Israel tant com li plagui com a via per posar-lo a l’ull de l’huracà i aconseguir totes les seves reivindicacions. El que fan aquests països, teòricament en represàlia a Israel, és beneir que Hamàs mati i segresti jueus amb total impunitat. Es proposen reconèixer, en tot cas, una cosa que no existeix, perquè per molt que ho diguin i que ho facin l’estat palestí no existeix enlloc ni existirà un cop l’hagin reconegut. I no existeix perquè els palestins no l’han volgut mai. De Yasser Arafat, líder de l’Organització per a l’Alliberament de Palestina (OAP), a Mahmud Abbas, president de l’Autoritat Nacional Palestina (ANP), i fins a Hamàs, l’han rebutjat sempre, perquè el que volen els palestins és el pastís sencer, tota la terra que ocupa Israel des del riu fins al mar, i esborrar del mapa els jueus que l’habiten. I és que el litigi entre jueus i palestins no ha estat mai una batalla per un tros de terra, ha estat i és una batalla fruit de la intransigència palestina a reconèixer el dret d’Israel a existir. Això és el que defensa ara Occident.

Això és al que donaran suport França, el Regne Unit, Canadà i, entre d’altres, Austràlia quan reconeguin l’estat palestí a l’assemblea general de les Nacions Unides —a qui per cert un dia s’hauran de demanar explicacions del paper completament esbiaixat que juga en aquest conflicte— que s’ha de reunir el mes de setembre a Nova York. Això és al que dona suport Espanya des que abandera, amb l’ardor típic de la fúria espanyola, la croada contra Israel i a favor de Palestina. L’estat palestí només serà possible —si és que a aquestes alçades encara hi ha una mínima oportunitat que ho sigui— quan els palestins, amb el nom o amb la sigla que sigui, acceptin que Israel existeix i reconeguin que efectivament té dret a existir en la terra promesa dels seus avantpassats i que ja havien habitat quan ells encara no existien. I això significa que els palestins hauran de deixar d’atacar Israel i hauran de deixar d’educar els fills en l’odi als jueus. Només així serà viable la pau al Pròxim Orient, però el que està fent ara Occident va exactament en sentit contrari. I sembla mentida que els seus dirigents, els representants d’una mal anomenada esquerra sectària i intolerant que viu als núvols i els mitjans de comunicació tradicionals que els fan de caixa de ressonància no se n’adonin i continuïn plegant-se a la voluntat de Hamàs.

El litigi entre jueus i palestins no ha estat mai una batalla per un tros de terra

És obvi que a Gaza hi ha una catàstrofe humanitària greu. Però el responsable, l’únic responsable, és Hamàs. Qui va començar la guerra? No Israel, Hamàs, amb l’atac del 7 d’octubre del 2023. Qui no ha deixat sortir mai la població civil de la zona de conflicte? No Israel, Hamàs, perquè la necessita per instrumentalitzar-la com a ostatge per poder culpar els jueus de tots els mals. També Egipte, que hi toca físicament, i la resta de països àrabs del món, que han tancat amb pany i forrellat les seves fronteres per evitar justament que els palestins hi entressin, perquè són els primers per als quals són una nosa. Qui mata de gana la població palestina? No Israel, que és fals que no permeti l’entrada d’ajuda humanitària, sinó Hamàs, que segresta els camions que arriben a la franja a plena llum del dia a la vista de tothom i sense que ningú hi faci ni hi digui res, amb la total complicitat, entre d’altres, de l’Agència de les Nacions Unides per als Refugiats de Palestina al Pròxim Orient —la UNRWA segons la sigla en anglès—, convertida en un autèntic niu de terroristes.

Qui comet genocidi, doncs? Tenint en compte que genocidi és l’aniquilació intencionada —l’adjectiu és la clau de tot— d’un poble, Israel no el comet, perquè no té la intenció d’aniquilar els palestins, el cometen els palestins, que sí que tenen la intenció d’aniquilar Israel. Més clar, impossible. I com a exemple, una dada: Quants palestins vivien a Gaza abans del 7 d’octubre del 2023? Dos milions llargs. Quants n’hi viuen ara, gairebé després de dos anys de guerra, partint de la base que ningú no ha pogut entrar ni sortir de la franja? Dos milions llargs. Qui tergiversa, en fi, la realitat? No Israel, ho fa Hamàs amb totes i cadascuna de les seves accions per fer caure Occident en el relat que a l’organització terrorista li convé —i a fe que el món occidental fa temps que hi ha caigut de quatre grapes—, sense cap mena de mirament a l’hora de fer servir, si cal, gravacions de cues de gent demanant desesperadament menjar que resulta que són figurants que es mouen davant d’una càmera o de nadons assassinats que resulta que són ninots embolicats amb un llençol. I estar amb Israel en cap cas no vol dir, com també desinformen malèvolament tots els qui fan la gara-gara a Hamàs, compartir la política de Benjamin Netanyahu.

Hamàs juga amb els sentiments de tothom, primer de tot amb els de la seva pròpia gent, la població de Gaza, que és qui pateix les conseqüències directes dels seus actes. I sobretot amb els d’Europa, que, com si tingués una gran bena als ulls, es deixa endur per una fal·làcia que l’arrossega a la seva pròpia perdició. De veritat que ningú al Vell Continent no es pregunta per què cap dels països àrabs del Pròxim Orient —tret de l’Iran i de Qatar, que juga a totes les bandes, Egipte, Jordània, l’Aràbia Saudita, els Emirats Àrabs Units, Bahrain o Kuwait, per exemple— no ha mogut, ni mou, ni mourà un dit pels palestins ni protesta acaloradament pel que fa Israel? De veritat que tothom a Occident troba normal anar en la direcció oposada de la dels països àrabs que tenen el conflicte al costat de casa? Ningú al món occidental no s’adona que les monarquies àrabs del golf Pèrsic són les primeres que volen veure desaparèixer Hamàs, que volen veure un govern àrab moderat a Gaza i Cisjordània que visqui amb pau i harmonia amb Israel, i que elles mateixes volen conviure com a bons veïns amb Israel i establir-hi relacions per aprofitar el flux econòmic que se’n derivarà?

Occident comet un error històric, i de manera molt especial una Europa sense rumb en mans d’una Unió Europea (UE) que cada cop pinta menys a l’escena internacional —com també queda clar aquests dies en el cas d’Ucraïna— i que, com el club d’estats que és, demostra que és un llast per als mateixos pobles que la integren. Un error que no es resol reconeixent a correcuita allò que no existeix, sinó amb un compromís i una llargada de mires que van molt més enllà de perdre’s mirant el dit que assenyala la lluna en lloc de mirar la lluna.