"Si el feixisme i el comunisme només haguessin seduït imbècils i canalles, hauria estat més fàcil desfer-se'n"
J.F. Revel
Què els passa pel cap a tots els que estan disposats a repetir i donar per bo el marc irreal i tòxic exigit per Sánchez? Són ells els que preocupen, perquè del president del govern espanyol ningú amb dos dits de front pot esperar-ne ja res. Un tipus que després d'haver destrossat el seu partit un a un en tots els seus feus fins a haver-lo deixat amb la pell i l'os i que diu que això no l'amoïna, perquè creu que l'ajudarà a guanyar a ell les generals, es defineix a si mateix. O sigui que no insistirem sobre la insània de la seva fugida cap endavant. Assenyalarem els que li fan la gara-gara i li permeten destrossar un partit sistèmic, les esperances de tants i fins i tot un sistema democràtic imperfecte, com tots, però més vàlid que qualsevol altre que es posi al davant. Què els passa? Què els paralitza? Què els compensa del dany global que afecta tothom?
Per això l'important ara és el desvetllament dels demòcrates lleials i l'assenyalament dels qui pretenen destrossar una democràcia en una Europa partida dins d'un segle convuls. Com pitjor no pot ser millor per a ningú. Fins i tot si hi ha forces que busquen independitzar-se de la democràcia espanyola, no és raonable pensar que els anirà millor si la democràcia espanyola muta en un altre règim, perquè arribi el que arribi en lloc seu no serà més bon patró. Els demòcrates lleials, en expressió del politòleg Juan Linz, són aquells que accepten que en democràcia es pot perdre o guanyar, però que continuen respectant el sistema fins i tot quan perden. No és una qüestió ideològica, sinó una categoria normativa i conductual. És segur que queden demòcrates lleials, fins i tot dins del maltractat PSOE, què fan que callen davant d'aquesta destrossa i aquesta follia?
Molts amaguen el cap. És impensable que tot indici de vida intel·ligent hagi mort en un partit amb tanta tradició i tants quadres. Alguns t'ho confessen en la intimitat, com qui acudeix al rector cap al tard, i altres han decidit encastellar-se en els seus feus professionals —perquè hi ha molt bons professionals progressistes— i deixar que passi el tifó, si és possible sense que els mogui un pèl. Covards, em diran. Vostès mateixos. La cancel·lació i l'assetjament no agraden a tothom. Altres, els mal anomenats socis, estan esprement la vaca sense adonar-se que com la deixin magra i la contrareforma sigui la que sembla, aniran despatxats. No són demòcrates lleials, perquè si ho fossin, no estarien d'acord a trepitjar les línies que tracen els carrils en una democràcia civilitzada. Per això recordo sempre que si Sánchez no s'ha apoderat de les regnes de l'estat de dret en benefici propi ha estat perquè Junts no l'ha deixat, perquè els altres no s'hi posaven de cul.
Cal estar molt desesperat o molt abduït per aplaudir mentre Neró et crema la casa i la vida
Sembla que el daltabaix electoral està despertant alguns i que han decidit que els que no tenen gaire a perdre, perquè no depenen del caprici de Sánchez, treguin el cap i diguin la veritat. D'aquí l'anunci d'un manifest i un pas endavant fet per Jordi Sevilla. A la fi, algú diu el que tots sabem: que l'actual partit de Sánchez és una closca buida, que pot dir una cosa i la contrària segons convingui, i que s'ha allunyat dels carrils socialdemòcrates per esdevenir una força populista que té molt a veure amb líders als quals critica amb la boca petita. Sánchez, com a bon narcisista, no té cap altra bandera que la seva pròpia i, com tot narcisista, converteix en tòxic qualsevol entorn en el qual actuï.
No ho tenen fàcil, perquè Sánchez no se n'anirà de cap manera. D'acord amb la seva estructura de personalitat, el Cèsar ha destruït tots els contrapesos interns d'un partit que ja va intentar expulsar-lo com una excrescència. O tempora, o mores. No hi ha possibilitat no ja de dissidència, sinó de discrepar ni al comitè federal, ni a l'executiva, ni a les federacions, ni a l'espai públic. Surt fora i respira. I qui ha esborrat qualsevol via de debat dins de la seva formació, està intentant replicar-ho i anul·lar-los fora, sigui apoderant-se dels contrapoders, sigui perseguint el dissident, sigui mentint o enganyant a qui s'hi oposa o a qui anomena el seu soci.
Després hi ha la lògica de la barrera a la dreta feréstega. A França, durant dècades, la gent s'ha tapat el nas i ha votat en segona volta l'adversari per barrar el pas als Le Pen en tota la seva genealogia. Com pots anar de dic si tan bon punt pots evitar que Vox governi et negues ni tan sols a rumiar-t'ho?
Abans em feien ràbia els que són capaços de comprar qualsevol argument, qualsevol excusa, qualsevol dogma. Avui dia fins i tot em fan pena, malgrat que encara em demano com pot fer-ho gent a la qual respectava. Cal estar molt desesperat o molt abduït per aplaudir mentre Neró et crema la casa i la vida. No són demòcrates lleials. Els importa més el seu que el bé comú. Perquè un demòcrata lleial accepta la legitimitat de l'adversari, respecta les lleis formals i informals de la democràcia i dona suport a l'autocontrol en l'ús del poder. Queden 50, 45, 30, 20, almenys 10, demòcrates lleials que salvin aquest partit i el nostre marc de convivència? Perquè sense un partit de referència com aquest, la democràcia és difícil, i perquè qui no li plantarà cara serà Abraham, això segur.