Cada vegada tinc més clar que la vida es mou per ratxes. A nivell pràctic, les etapes vitals funcionen per una espècie de Llei de Murphy que actua tant positivament com negativament, però que és indestructible.

Segurament, haureu observat que després d'anys de sequera sexual i emocional, assoliu el màxim nivell de follabilitat just quan teniu parella. De fet, tota persona que senti que no lliga prou s'hauria d'estar buscant parella per remeiar-lo. És igual qui, només és una excusa, una víctima que et durà a assolir el nirvana en el sexe i el desig. Quan tinguis parella, l'home o la dona per qui feia dos anys que perdies la dignitat i el fetge als bars, vindrà com un ressort el dia abans del teu casament. On per cert, estàs més follable que mai.

També hi ha la ratxa de la feina. Quan per fi trobis l'alleujament del sou mileurista a final de mes i vagis al Zara a comprar-te la jaqueta groga per celebrar-ho, el teu orgull proletari es veurà desestabilitzat per una oferta que no hauries de rebutjar. Després d'haver adquirit un compromís amb la teva empresa a nivell alimentari i psicològic (som la teva família / et mantenim / qui et voldrà com jo), descobriràs que Linkedin, com les ofertes de Ryanair, funciona. Una trucada de la teva antiga empresa i diversos projectes interessantíssims provocaran que et trobis treballant a les tres de la matinada per a cinc empreses diferents, perdent part de la teva frescor i, no cal dir, de la teva follabilitat.

Si entro en mode hipocondríac –i no ho vull- ja estaria fent-me proves de la sida, l'Ebola i el zica junts

Després hi ha les malalties. Jo porto un parell de dies arrossegant una cama per culpa de la ciàtica i camino pel carrer amb la mateixa elegància que si m'hagués ficat un pal (molt gran) pel cul. Aquesta mateixa setmana vaig haver d'anar a l'otorino perquè algú m'ha difamat amb allò dels presumptes roncs, i els dolors d'estómac ja són una constant. Si entro en mode hipocondríac –i no ho vull- ja estaria fent-me proves de la sida, l'Ebola i el zica junts.

El que és bo de treballar per a una empresa (família) és que no demanes la baixa perquè no vols que et despatxin (quedar-te sense família) i molt menys convertir-te en un aturat més, ja que tothom sap que carden molt menys.

Les ratxes són també un fenomen col·lectiu. No cal ser sociòleg (o antropòleg?) per advertir la tendència dels grups humans a casar-se, embarassar-se i separar-se per ratxes. Si estàs súper enamorat, et recomano allunyar-te d'aquesta colla en la qual totes les parelles comencen a separar-se amb alegria. L'alegria del solter és el pitjor per a la correcta estabilitat amorosa. Si el que vols és continuar vivint en pecat, deixa d'anar a tots i cadascun dels casaments a què et conviden. Són tan cuquis, tan bufons, tan què sé jo, que al final voldràs casar-te vestida de llarg. I finalment, no se t'ocorri mai ajuntar-te amb aquestes parelles que parlen tot el dia de nens i bolquers. Al cap d'uns mesos, et trobaràs manifestant-te pels nens d'altres, en contra la Revàlida de Sisè de Primària amb una samarreta verda, o directament vestida de lila amb un enorme bombo on hi posa “Nosaltres parim, Nosaltres decidim”.

La meva mare, que viu en un llogarret de Galícia, on la mort aliena assoleix la categoria de revetlla popular, assisteix a diversos enterraments a la setmana

I després hi ha els morts. La gent es mor per solidaritat amb el veí, perquè no posi el dol a rentar. Veig gent que es mor que no hauria de morir-se, però que es deixa portar per la inèrcia, i digues-los tu que deixin d'estirar la pota. La meva mare, que viu en un llogarret de Galícia, on la mort aliena assoleix la categoria de revetlla popular, assisteix a diversos enterraments a la setmana. L'altre dia li vaig preguntar per WhatsApp què faria a la tarda i em va respondre “tinc dues mortes” amb la mateixa fredor amb què podria haver-me posat “tinc perruqueria” o “porta pa”. Jo la intento convèncer que deixi d'anar a enterraments, que quan ella passi a millor vida no se n'assabentarà i a mi mantenir converses amb fans de la mort no em va gens. Al meu poble, ja hi ha tants morts que van a un altre enterrament just abans de morir-se ells, que el tanatori ja sembla el joc de l'oca. I a mi no em toca.