S’ha mort l’Eugeni Sallent. Sallent era d’aquells noms que no sempre surten al primer pla, però que expliquen coses essencials de les últimes dècades en aquest país. Sense ell, i sense una manera molt concreta d’entendre la ràdio, però també la vida, RAC1 no hauria estat el que és: una ràdio desacomplexada, viva, imperfecta, amb aquell punt deixat anar que et fa sentir que no t’estan parlant des d’un púlpit, sinó des del costat. Com un amic que sap molt del que diu, però que no li cal demostrar-ho a cada frase. Això —sortint com sortíem d’una certa correcció encarcarada— es va notar en l’atmosfera cultural, comunicativa i fins i tot política del país. De sobte, podíem fer coses que no crèiem que podíem fer o dir.
RAC1 va triomfar perquè va entendre abans que ningú que el lideratge no va de rigidesa, sinó de confiança. “Deixar fer”, deien de l’Eugeni i de l’Albert Rubio (el Lennon i el McCartney de la fórmula, sembla ser). Apostar per gent amb criteri, amb veu pròpia, amb caràcter. I assumir que la ràdio és un organisme viu, no una maqueta. Aquesta actitud humana, gairebé domèstica, és profundament política en el millor sentit del terme: genera pertinença, genera comunitat, genera sentit nacional sense necessitat d’excessives proclames. El país hi és perquè la llengua hi és, i perquè hi és amb naturalitat, sense demanar permís ni disculpes.
Un apunt important, aquí: avui, sense cap mena de dubte, la ràdio és l’espai més normalitzat en llengua catalana de tots els que tenim. Més que la televisió, més que moltes institucions, més que una part considerable de l’espai digital. A la ràdio, el català no és un problema: és l’aire mateix. És la llengua amb què es discuteix, es riu, s’improvisa, s’equivoca i es rectifica. I això no és menor. És una victòria quotidiana, sostinguda, gairebé invisible. Com totes les que duren.
Però si la ràdio nacional construeix imaginari, la ràdio local construeix vida. I aquí és impossible no pensar en experiències com Ràdio Vilablareix, una emissora ultralocal feta amb pocs mitjans, però amb una idea claríssima del que vol ser: una veu pròpia per a una comunitat concreta, també propera, però amb vocació holística i alt nivell. Un reconeixement, en aquest sentit, a la feina d’en Dídac Romagós: l’home que està al dia de literatura, de música, de política, de creació, d’empresa, i sense moure’s del poble. Fer ràdio local avui té un mèrit enorme, quan tot empeny a la centralització, a l’algoritme, a la veu neutra. Vol dir parlar del que passa al costat de casa amb la mateixa dignitat que si parléssim del món.
Avui, sense cap mena de dubte, la ràdio és l’espai més normalitzat en llengua catalana de tots els que tenim
Aquestes ràdios, petites o grans, són escoles de democràcia, de llengua i de mirada. Són espais on la gent s’escolta literalment. On la notícia no és abstracta perquè té cara, nom i cognoms. I on la llengua catalana no és una bandera sinó una eina: la manera més directa d’explicar-se.
La ràdio ens envolta d’una manera íntima i persistent. Ens acompanya mentre conduïm, mentre cuinem, mentre treballem, mentre vivim. No reclama tota l’atenció, però tampoc desapareix. És presència, és ritme, són constants vitals, és batec, és sintonitzar una freqüència determinada de la sensibilitat, és companyia. Potser per això resisteix com resisteix: perquè no vol substituir res, només ser-hi. Com els bons amics.
El dia 13 és el Dia Mundial de la Ràdio. Pot semblar una efemèride més, i ho és, però també és una bona excusa per recordar que, en un món saturat d’imatges, de soroll i de velocitat pornogràfica, encara hi ha un espai on una veu pot fer comunitat i humanitat. Fer país, en definitiva. Avui, pensant en Eugeni Sallent, queda clar que la ràdio és un mitjà, però, en tot cas, un mitjà pel qual s’esmuny (i s’expandeix) l’ànima.