L'altre dia el Barça va jugar a Udine. Tot molt justet, però segur que entre els noms que vam veure —Fariñas, Espart o Pesquer— n’hi ha algun que ara ens diu poca cosa i que un dia ens ho dirà tot.
Això també passa amb la ràdio. Cada estiu, la mateixa cantarella. Que si aquesta veu, que si els top són de vacances, que si les graelles d’agost semblen provisionals. Tot el que vulgueu, però la ràdio d’estiu no és una cap sala d’espera amb aire condicionat fins que arribi setembre. Al contrari. La ràdio d’estiu és una sort, una garantia de continuïtat i, sobretot, un espai d’aprenentatge perquè, de cop, hi ha camp per córrer.
Durant l’any, els programes tenen nom i cognoms, i ens costaria Déu i ajuda trobar un forat perquè algú nou hi demostrés tot el que podria saber fer. Així, arriba l’estiu, els titulars marxen i als directors els toca reinventar i arriscar. I aquí comença tot. Perquè ningú no es lleva un matí convertit en un nou Basté. Abans hi ha una primera vegada. I una segona. I la vegada mil. Un directe horrorós, una entrevista absolutament millorable o un silenci massa llarg. L’Ustrell també em donaria la raó.
No pots saber si un periodista pot conduir un programa de moltes hores si no li dones ni el programa ni les hores
El talent necessita oportunitats i necessita minuts. Xavi Bundó, avui una estrella consolidada, en va tenir. Va fer el "Via lliure d’estiu" i després el "Versió RAC1", també d’estiu. Va poder provar, equivocar-se i trobar una cosa que no s’ensenya a cap facultat: el to propi. Deixar de sonar com algú altre, encara que al principi tots ho hem fet, ni que sigui inconscientment. Laura Rosel també va tenir el seu camp per córrer. La ràdio li va donar responsabilitats a l’estiu, amb programes llargs, de moltes hores, que complementaven allò que ja tenia: un to únic al "14/15". Tres estius per acabar-se de fer i, a partir d’aquí, una porta oberta. Primer a 8TV i després el gran salt al "FAQS". Allò no va ser màgia. Allò va ser un partit de pretemporada al camp de l’Udinese.
I aquí hi ha la lliçó que els mitjans —i els oients— hauríem de recordar més sovint. Fora presses. Gens d’impaciència quan algú despunta. Volem descobrir talent, però sense córrer cap risc. Volem la sorpresa, però amb el resultat garantit. I això no existeix. No pots saber si un jugador serveix si no el poses al camp. I no pots saber si una periodista pot conduir un programa de moltes hores si no li dones ni el programa ni les hores. Per això, juliol i agost no són mesos de rebaixes. Són la pretemporada del talent. Que entrin veus noves. Que el número dos faci de número u. Que algú que durant onze mesos ha viscut assegut davant l’ordinador de la redacció s’assegui, per fi, davant del micròfon. La ràdio que sempre aposta pels mateixos acabarà sonant sempre igual.
Ahir el Barça va jugar a Udine. Potser d’aquí a uns anys recordarem aquell partit i direm: mira, ja hi era. Amb la ràdio d’estiu passa exactament això. Quan sentim una veu nova en ple mes d’agost, no estem escoltant la ràdio de vacances. Potser estem escoltant la ràdio del 36. Del 2036.