Ricard Ustrell entrevista Quico Pi de la Serra i li pregunta si va sentir-se jutjat per la societat quan tingué una filla a l’edat de seixanta-vuit anys. “En absolut, només faltaria!”, respon el nostre gloriós músic. “La societat jo ja no sé què és; és la munió de gent que forma... què forma, exactament, la societat?”. A punt d’arribar a la vuitantena, Pi de la Serra rebla el clau: “M’agradaria tenir menys edat per veure més anys la meva filla, perquè encara que visqui fins als noranta, me n’aniré quan sigui bastant joveneta”. Em plau molt la resposta de l’artista. Sovint actuem com una turba de gent enfervorida, exercitant-nos en l’esport de jutjar la vida de tot déu sense tenir puta idea de les seves intencions i capteniments. No coneixem la història íntima d’una parella, però, escuradents en boca, correm a opinar sobre si un mascle massa gran pot cohabitar amb una parella més jove, teoritzant sobre l’existència aliena amb el vel de maia de la superioritat. Societat, quina púrria.
Pot un home de quasi setanta anys tenir una filla de poc més de deu? No en tinc la més reputa idea. El que sí que puc veure són els ulls entelats d’emoció d’en Quico quan plany que no tindrà mai prou temps per gaudir de la seva filla Gil; i penso també que, si jo fos ella, no només m’enorgulliria del privilegi d’haver nascut d’un home amb tanta ciència als dits, sinó que també m’emocionaria veient el meu pare arrapant-se amb frenesí al temps que ens resta. La societat ja pot dir la missa que vulgui, però les relacions humanes sempre són de més complexitat que la nostra categorització de qualsevol fet. Entenc que la gent s’enfurismi quan Ana Obregón compra l’úter d’una pobra senyora per fer reviure el fantasma del seu fill i que les dones més joves es fastiguegin veient com Leonardo DiCaprio col·lecciona noietes com si fossin automòbils que jubila quan tot just gosen arribar al quart de segle.
La vida sempre és més complexa i rica que el judici religiós de la massa, i sovint faríem bé de plantejar-nos si hi ha un espai que sobrevola el nostre idiotisme moral
Però, salvades les conductes estrafolàries, la vida sempre és més complexa i rica que el judici religiós de la massa, i sovint faríem bé de plantejar-nos si hi ha un espai que sobrevola el nostre idiotisme moral. La biologia ens diu que un home ha d’ésser pare en plenes facultats físiques i etcètera. Però fa ben poc ens emocionàvem llegint l’epitafi que la Xita Rubert havia escrit per al seu magnífic pare filòsof. Qui som tots plegats per fotre el nas en coses tan belles com aquestes? Vivim en un món massa curull de monges i capellans de la moralitat conjugal (la majoria dels quals, dit sigui de passada, acostumen a tenir vides afectives la mar de dissortades). Un home vetust s’enamora d’una dona més jove i tot déu ja sap, perquè tothom sap de tot, que l’únic que cerca és modelar-la al seu gust amb tal de manipular-la i xuclar-li la joventut. Tot determinisme, res d’espai per a l’imprevist.
Estimem per un conjunt infinit d’incerteses, mancances i pors. Podem tenir, és cert, la temptació d’allargar la joventut mitjançant un bebè o refregant-nos amb gent més jove. Però també sabem que tot això són il·lusions i, si bé podem caure en l’estupidesa de fingir una edat que ja no ens toca, el pas del temps va recol·locant les coses i acceptem feliços la nostra limitadora senectut. Podem caure en la temptació d’estimar algú més jove pensant que ella ens aportarà musculatura i nosaltres la hi canviarem per saviesa, però, en pocs minuts, ens adonem que la costella també ens supera en el segon aspecte. I és en aquest punt quan fem les paus amb la nostra mediocritat i estimem d’una manera molt més neta, clarivident i senzilla. La societat té sempre les coses clares, no s’erra mai i té l’ètica per bandera. Doncs a servidor cada dia li abelleix més el món dels grisos, la incertesa i la paüra.
En Quico parla molt poc i es prodiga encara menys... però sempre diu molt i molt bé. Què és la societat? Quin valor té el seu judici? Només sé que a mi m’agradaria tenir un pare que es fa aquestes preguntes, independentment de la meva edat. I que m’aferraria amb dents i ungles al temps que ens quedi.