La premissa d’on ningú no em treu és que l’independentisme català ho tenia tot a favor l’1-O, fins i tot el 10-O, fins i tot el 27-O, i ho va malbaratar. “Oh, l’independentisme no: només els polítics covards”. Doncs no, l’independentisme. No s’hi val empènyer els líders polítics cap endavant per després dir que no et representen: o són líders polítics que pots fer servir, perquè tenen força electoral i política, o no et representen i, per tant, renuncies a fer-los servir. Com que el president de Catalunya em i ens representava aleshores, i també el seu govern, em i ens representen els seus errors encara que considerés i considerem que són errors. Històrics. Errors que comprometen tota la història de l’independentisme, a la Viquipèdia i a tot arreu. Els seus encerts, d’altra banda, i però, també.

Però d’això ja fa sis anys. Aquesta pèrdua de l’oportunitat històrica va venir seguida d’un govern socialista “pacificador” que va obrir una taula de negociació amb el president Torra a Pedralbes, i aquesta taula es va trencar justament arran de la reclamació d’un mediador per al conflicte polític, la qual cosa va comportar fins i tot l’avançament electoral a Espanya. Tot plegat va anar acompanyat de la inhabilitació de Torra, recordem-ho (sempre hi ha algun jutge o alguna institució disposats a parar la trampa), la qual cosa va permetre canviar cap a un interlocutor més “amable”, ERC, que en obtenir la presidència de la Generalitat inaugurava una taula de diàleg sense mediadors i amb altres objectius immediats. Pedro Sánchez va dictar els indults i va reformar el Codi Penal molt més condicionat pel Consell d’Europa que per cap taula de diàleg, però ara tant se val, la següent pantalla ja la coneixem: Junts acaba sortint del “govern del 52%” i després, de forma imprevista, acaba essent determinant a Madrid. I és en aquest context que cal analitzar els acords signats aquesta setmana a Brussel·les. 

Primer cal dir que l’acord, més que amb mediadors, sembla dissenyat per mediadors i quasi per a mediadors. Aquest és el seu defecte i també la seva virtut. No és un “compromís històric” en termes polítics, però posa les bases perquè n’hi pugui haver un. El “compromís històric” seria, doncs, posar aquestes bases. El text clarament no va enfocat a resoldre el conflicte de forma concreta, ara i aquí, sinó a crear les condicions perquè el conflicte sigui resoluble de forma pacífica. Quasi sembla un acord escrit per una institució o autoritat europea. En efecte no es cobra per avançat, com s’havia dit, però es creen condicions per avançat i amb noves garanties. Qualsevol observador internacional, observant on som, diria que ni Espanya pot deixar d’admetre la repressió exercida contra una ideologia (el PSOE fins i tot admet en aquest pacte l’existència de lawfare), ni la pulsió d’un greu conflicte polític que ve de segles, ni la necessitat de resoldre’l extrajudicialment; I per la seva banda l’independentisme no pot ignorar que la unilateralitat no es va aguantar de manera prou forta en el seu moment, que tampoc no es pot esgrimir la unilateralitat en temps de diàleg (bé, es pot, però només per avançar la constitució d’espais polítics nous) i que la solució al conflicte no pot recaure en una simple investidura (ni encara menys en un acord de tres folis). Ateses les ferides i les distàncies, i la sensibilitat del tema, qualsevol “compromís històric” necessita un tractament llarg i supervisat per mediadors que garanteixin la solidesa de cada pas en les converses. De fet, que el document esmenti explícitament allò que separa les parts, gairebé com a línies impossibles de travessar, indica que el pacte versa molt més sobre el “com” que sobre el “què”: de fet, indica que l’acord sobre el “què” serà quasi impossible. Però que es comprometen a intentar-ho. Vist així, insisteixo, qualsevol observador internacional beneiria l’intent. Ara us asseieu, parleu i proveu de trobar un entrellat. Normalment, quan s’obliga a això, totes dues parts fan cara de mal de panxa.

Que el govern d’Espanya i les reformes a l’Estat et vinguin condicionades per gent no espanyola (no que no se’n sent: que no ho és) deu coure sempre, i encara més si és un “pròfug” que has d’anar a veure a Brussel·les per signar.

Fins aquí les inconcrecions. Pel que fa a les concrecions: tot això vindria complementat per una llei d’amnistia àmplia, prou àmplia per haver de posar mitja Espanya en peu de guerra i a prop (més que mai en quaranta anys) d’un col·lapse institucional i sociopolític. Que el govern d’Espanya i les reformes a l’Estat et vinguin condicionades per gent no espanyola (no que no se’n sent: que no ho és) deu coure sempre, i encara més si és un “pròfug” que has d’anar a veure a Brussel·les per signar. I aquí he de dir que aquesta llei d’amnistia (no signada encara) podria ser encara més sòlida legalment, perquè ha estat en mans dels millors advocats possibles, però la política l’ha deixada més sotmesa als avatars de comissions i informes que auguren delicades discussions cas per cas. Sigui com sigui, i torno a l’observador exterior, no es podia abordar cap mediació amb una repressió judicial vigent. I aquí és on veig el veritable potencial de l’acord: el 2017 l’Estat va frenar la independència gràcies únicament als jutges. No al 155, sinó als jutges. I són els jutges el que aquesta llei posa precisament en un seriós compromís. L’únic “exèrcit” que els quedava. 

Si Espanya no es reforma amb una combinació de majories com l’actual, i en aquestes condicions de negociació del conflicte, no es reformarà mai. Confesso, d'altra banda, que tampoc veig a Junts presentant-se a les eleccions catalanes com a soci parlamentari del PSOE, però això ja són conjectures basades en l’experiència: tendeixo a pensar que Espanya no falla mai, i el PSOE no falla mai, a l’hora de fallar. Només que ara ho faria davant d’un sistema arbitral que en prendria bona nota. Aquest és un acord amb mediadors, però també, com deia, aparentment redactat per mediadors i per a mediadors. D’acord, pot servir. Però ara ve el però.  

Els independentistes no som mediadors. Som independentistes. De fet, la via dialogada ja la vam provar múltiples vegades abans de l’octubre del 2017, la vam provar durant anys i fins i tot durant dècades. Tenim tot el dret, doncs, a l’escepticisme. Tot el dret al cansament. Fins i tot a exigir més resultats, i si no n’hi ha, a preparar guions paral·lels. Tenim el deure de tenir llestos, com diria Aznar cadascú des del seu lloc, tots els escenaris.