I a qui no li agradi que s’aguanti

Fa mal a l’oïda sentir com una persona instruïda i ponderada com Josep Lluís Cleries, senador de JxCat, parla alegrement d’"amnistia de reconciliació” i etziba sense miraments allò que “i a qui no li agradi que s’aguanti”. Fa mal per una doble raó. Primera, perquè assumeix acríticament el relat del PSOE sobre la llei d’amnistia qualificant-la “de reconciliació”. I, segona, perquè quan es queda descansat amb el “i a qui no li agradi que s’aguanti”, ho fa dirigint-se, a tall d’advertiment, als poders de l’estat espanyol disposats a boicotejar-la com sigui, però oblidant-se que també hi ha molts catalans, la majoria independentistes, que la consideren la claudicació definitiva dels partits que es van rendir després del referèndum del Primer d’Octubre i que, per tant, es poden sentir interpel·lats per l’exabrupte.

Una amnistia, aprovada dijous de la setmana passada en primera instància pel ple del Congrés i que ara s’estarà dos mesos empantanegada al Senat pel filibusterisme del PP, que de cop i volta s’ha trobat barrejada amb la convocatòria anticipada de les eleccions catalanes per al pròxim 12 de maig que ha decretat el president de la Generalitat, Pere Aragonès, en veure com el Parlament li retornava el pressupost d’aquest 2024. La negativa d’En Comú Podem a donar suport als comptes públics d’enguany si el Govern no retirava el projecte del macrocomplex d’oci Hard Rock previst a les comarques de Tarragona, al costat de Port Aventura, ha estat el detonant de l’avançament dels comicis, que si s’hagués esgotat la legislatura, haurien tocat el febrer del 2025. Però en realitat sembla més aviat l’excusa que no pas el motiu.

La fixació dels de Jéssica Albiach amb el Hard Rock, per al qual precisament en l’exercici del 2024 no hi havia cap partida pressupostària assignada, fa talment l’efecte de ser el pretext que necessitava el 132è president de la Generalitat per convocar unes eleccions que, per si soles, ERC té especialment complicades, però que, amb Carles Puigdemont com a candidat de JxCat un cop s’hagi beneficiat de l’aplicació de la llei d’amnistia, tindrà encara més difícils. Ha fet, doncs, Pere Aragonès aquesta maniobra perquè el seu predecessor no tingui temps de presentar-s’hi? Sembla, si més no, que aquesta era la intenció, tal com aquests dies JxCat no es cansa de denunciar obertament, tot i la decisió presa que el seu màxim actiu electoral es pugui asseure de nou als escons del Parlament després de sis anys i mig d’exili (ell mateix ho anunciarà dijous). Les coses, però, no són tan senzilles com els uns i els altres les presenten.

Ningú no té presents els abstencionistes que es van quedar a casa per castigar el comportament dels partits falsament anomenats independentistes i que un any després no tenen cap al·licient per no continuar-ho fent

El mandat actual ha tingut un futur incert des del moment mateix que es van conèixer els resultats de les últimes eleccions catalanes, les del 14 de febrer del 2021, i es va constatar que JxCat quedava per darrere d’ERC i que, en conseqüència, no podria assolir la presidència de la Generalitat com pretenia. Es feia evident que JxCat faria gruar a ERC el que no estava escrit, com de seguida es va veure amb una investidura que no va arribar fins a la tercera votació, més endavant amb el trencament i la sortida del Govern i finalment erigint-se en l’oposició més bel·ligerant al Parlament. El 132è president de la Generalitat sabia des del primer dia que es mouria en un terreny molt inestable i ha acabat aprofitant l’oportunitat que li ha brindat un error de càlcul de JxCat en retardar més d’un mes l’aprovació de la llei d’amnistia per intentar guanyar-li la partida impedint que Carles Puigdemont arribés a temps de ser el seu candidat a la cita del 12 de maig. Però ni així no se n’haurà sortit.

I és que JxCat s’ha afanyat a bastir el seu particular conte de la lletera, segons el qual l’exalcalde de Girona no tindrà cap impediment per tornar a competir a les urnes. El seu calendari és que la llei surti del Senat a mitjan maig, que el Congrés l’aprovi definitivament a final del mateix mes i que entri en vigor a començament de juny. Com que el Parlament té vint dies hàbils després de les eleccions per constituir-se i el nou president de la cambra deu per proposar un candidat a la Generalitat, això situa els terminis al voltant de la segona quinzena de juny, que és quan Carles Puigdemont compta estar amnistiat i, com a resultat de la mesura de gràcia, amb les ordres de detenció retirades i, per tant, amb llibertat per tornar a Catalunya sense por de ser detingut. Dit d’una altra manera, la campanya l’hauria de fer des de fora —com ja va passar a les cites electorals del 2017 i el 2021—, però podria ser present a la investidura, que és just el que el Tribunal Constitucional exigeix perquè sigui vàlida, que tingui caràcter presencial.

JxCat compta poder fer tot això perquè la mateixa llei d’amnistia diu que s’ha d’aplicar de manera immediata i que les mesures cautelars s’han d’aixecar alhora, amb independència que els jutges encarregats d’implementar-la formulin consultes al Tribunal Constitucional o elevin qüestions prejudicials al Tribunal de Justícia de la Unió Europea, que és exactament el que faran. Malgrat tot plegat, sembla que no conegui com funciona la judicatura espanyola, que ha donat mostres sobrades que no permetrà l’entrada de Carles Puigdemont a Espanya si no és emmanillat i que per cap concepte no deixarà que retorni en actitud triomfal. Si ha de prevaricar, ho farà, perquè en realitat ja fa temps que ho fa, però que si posa un peu a Catalunya serà detingut encara que teòricament la llei d’amnistia hagi entrat en vigor, és quelcom que hauria de donar per descomptat. Llevat que sigui això el que busca JxCat —com de fet ha reconegut l’advocat Gonzalo Boye—, per fer més èpica la tornada del seu candidat, amb qui ja es veu novament al capdavant de la Generalitat. Amb permís del PSC de Salvador Illa, que per ara, i a l’espera de com evolucioni el cas Koldo, és qui té més números per guanyar els comicis.

Fins aquí l’enèsima pugna partidista entre ERC i JxCat per veure qui controla la part més grossa del pastís. Una situació en què caldrà estar al cas de com hi incideixen, si és que ho fan, la candidatura de la CUP, que es troba en ple procés de refundació, i les previsibles noves ofertes electorals de l’Aliança Catalana de Sílvia Orriols o de la marca Alhora de Clara Ponsatí i Jordi Graupera, un cop la militància de l’Assemblea Nacional Catalana ha desestimat la llista cívica que preconitzava la direcció. Però el que ningú no ha tingut ni té present és els abstencionistes que hi ha dins de l’independentisme que es van quedar a casa a les eleccions municipals del 28 de maig i a les eleccions espanyoles del 23 de juliol, totes dues el 2023, per castigar justament el comportament dels partits falsament anomenats independentistes i que un any després no tenen cap al·licient per no continuar-ho fent. Ningú no s’ha preocupat ni es preocupa de trobar la manera de repescar-los. Al contrari, tot el que els últims mesos han fet especialment JxCat i ERC per arreglar-se el seu tros amb amnisties que resolguin la situació personal dels dirigents respectius ha servit per anar-los allunyant cada vegada més.

En total, cinc candidatures —sis si es comptabilitza la d’un Front Nacional de Catalunya que no té res a veure amb les sigles històriques— competint per un mateix espai independentista, malgrat que la majoria està a bastament demostrat que no en són, i que només aconsegueixen fer més evident la fragmentació d’aquest món. La clau serà veure quin dels partits tradicionals hi haurà, encara que sigui indirectament, darrere del finançament de cadascuna de les noves llistes per fer mal als rivals: per exemple, si des d’ERC s’untarà Aliança Catalana en la mesura que apareix com la principal competidora de JxCat o si des de JxCat es farà el mateix amb la llista de Clara Ponsatí i Jordi Graupera per esgarrapar quatre vots a ERC. Tots aquests tripijocs, tanmateix, és dubtós que valguin per atraure abstencionistes, de la mateixa manera que el fet que JxCat ho fiï tot al ganxo electoral de Carles Puigdemont, que potser servirà per engrescar la parròquia, és més que improbable que serveixi per convèncer els qui han optat per quedar-se a casa.

L’únic que podria capgirar la situació fora un canvi d’actitud radical en la línia de retornar al camí de la independència que ERC, JxCat i la CUP van abandonar unilateralment, deixant penjada molta gent, després de la pantomima de les declaracions del 10 i el 27 d’octubre del 2017. Però ara com ara no s’albira res de semblant. Mentrestant, doncs, que no s’enganyin, perquè cap d’ells ni tan sols ha fet cas dels avisos del 28 de maig i el 23 de juliol, i que no s’estranyin si, contràriament al que esperen, l’abstenció dels independentistes creix encara més. I a qui no li agradi que s’aguanti, com proclama un polític tan assensurat com Josep Lluís Cleries.