Malgrat una percepció negativa, més emocional que real, de com va acabar la declaració de Manel Castellví dijous a la tarda, a l’espera de la continuació del seu interrogatori de dilluns vinent per part de les defenses, la setmana ha estat marcada per la impotència de les acusacions per poder fer llum sobre les seves tesis.

Abans, però, d’encetar aquesta mena de seguiment personal des d’un punt de vista jurídic, del procés al procés, cal fer dues precisions. La primera, que les disculpes del president Marchena ja formen part d’un ritornello –és estrany que no s’hagi viralitzat- pels constants retards en la compareixença dels testimonis. La culpa no rau, com pretén el president, en l’extensió dels interrogatoris, sinó en la deficient gestió de les citacions.

Qualsevol  mínimament avesat en la pràctica processal entén que no es poden citar tants testimonis del pes que a priori tenen per al desenvolupament de la causa. Tanmateix es va confeccionar l’agenda de citacions en intervals de mitja hora. Voler accelerar és absurd, si aquesta és la pretensió, diuen que per les eventuals pressions de les properes conteses electorals. L’interrogatori dels testimonis dura el que ha de durar. Els que clamen per una justícia ràpida segur que no es refereixen a això. La justícia no ha de ser ràpida ni lenta, ha de dur la velocitat que cada etapa requereix. Aquesta pràctica de citar rutinària, que sortosament ja està en desús en els òrgans judicials seriosos amb la seva funció de servei públic, reneix en el lloc més inesperat: el Tribunal Suprem.

Els presos arriben al TS al matí, abans de les vuit, i no tornen a la presó abans de les nou del vespre, ja fora de l’horari regimental penitenciari

Aquesta celeritat té com a conseqüència un sobrecansament de tots els participants en el procés: magistrats, lletrats, acusats. Especialment el d’aquests últims és altament preocupant, quan a més estan a la presó i arriben al TS al matí, abans de les vuit, i no tornen a la presó abans de les nou del vespre, ja fora de l’horari regimental penitenciari. Com queda així garantit el dret de defensa, dit de forma planera, el poder discutir la jugada del que ha passat avui i del que pot passar demà amb llurs equips jurídics? Estrasburg estarà molt més atent a aquesta mena de coses que no pas a qüestions penals de fons, perquè no són objecte primari de la seva jurisdicció. Ara per ara, el dret de defensa, malgrat les formes –només faltaria- no queda ben parat.

Els primers a declarar van ser alts funcionaris del Ministeri de l’Interior espanyol (José Antonio Nieto, Diego Pérez de los Cobos i Juan Antonio Puigserver) i de la Policia (Sebastián Trapote) i Guàrdia Civil (Ángel Gozalo). Per una millor visió de conjunt agruparé les intervencions, i més que en un seguit cronològic.

El primer a declarar va ser José Antonio Nieto, exsecretari d’Estat de Seguretat, artífex originari del pla governamental antireferèndum. Les tesis, molt conjuntades, de tots els membres del Ministeri de l’Interior eren tres. Primera, donaven compliment a ordres judicials; la segona, els Mossos, que són cridats a ser per llei la pedra angular d’aquesta operació, van ser deslleials i, tal com es temien, no es va poder comptar amb ells; i tercera, la violència dels fets va ser la patida pels exquisits i proporcionals policies i guàrdies civils, que van ser rebuts amb agressions inusitades, en un clima prebèl·lic, per grups criminals perfectament organitzats. Tot això adobat amb debats bizantins sobre aspectes aparentment jurídics per marejar la perdiu, i la restricció radical de confrontar, des de dilluns passat, els testimonis amb documents, ja fossin en paper o en suport digital. Un trencament insòlit en la pràctica processal diària. Un altre cop es limita molt el dret de defensa i de gaudir d’un procés amb totes les garanties en la mesura que no es pot, com va senyalar l’advocat Salellas, verificar la credibilitat del testimoni.

Amb aquests indegudes restriccions i tot, algunes coses van quedar clares, i molt, gràcies al testimoni del secretari general tècnic del Ministeri de l’Interior, Juan Antonio Puigserver, paradigma de l’alt funcionari british style, encara que altres van fer gala també d’un altre estil també britànic, com és el del hooligan.

Juan Antonio Puigserver és el paradigma de l’alt funcionari british style, encara que altres van fer gala també d’un altre estil també britànic, com és el del hooligan.

El Nieto contraposava -va ser una constant de la resta de testimonis de procedència ministerial- la supeditació de l’acció policial el 1-0, de complir l’ordre judicial d’impedir el referèndum –recorden un fet no sobrer: el referèndum no és delicte-, a mantenir la convivència ciutadana. El ministeri abraça la primera, la Generalitat la segona, malgrat que els dos aspectes consten a la resolució del TSJ de Catalunya, de 27-9-2017. És més, la resolució prima la convivència. Però vet aquí que, segons Nieto i els comandaments policials, només van rebre la part dispositiva. És més, arriben a afirmar que aquest és, al cap i a la fi, l’únic element que importa. És doblement fals: d’una banda una resolució ho és tot: antecedents, fonaments i decisió. I fals també perquè el secretari general d’Interior va afirmar sense cap dubte que va tenir la resolució sencera en poder seu, abans de la crítica reunió de coordinació, al Palau de Pedralbes. I és més: la va comentar amb Nieto.

 

Malgrat això, la violència apareixia un cop i un altre en el decurs de les declaracions d’aquests testimonis. De tota manera, a preguntes de les defenses sobre on es veia la violència: armes (qualsevol estri que pogués servir com a tal), lesions patides pels agents, tipus de lesions, baixes per incapacitat laboral... la resposta va ser sempre la mateixa: zero. Estranya violència. Resultats lesius zero també quan, com vam veure al seu dia per televisió, algun votant va llançar objectes pesants contra els membres de les unitats policials espanyoles.

A aquesta violència sense efectes, es van centrar fins i tot en dos punts: en el fet que la resistència que van trobar passiva (van acordar la majoria de ponents), amb gent asseguda, amb braços creuats, estava generada per grups criminals perfectament organitzats segons uns testimonis, més espontània segons altres. Va ser significativa la menció que la policia no va carregar contra aquests grups –discussió bizantina sobre què és o deixa de ser una càrrega policial- i que en cap cas, va dir Pérez de los Cobos, es va carregar contra ciutadans. Només es va carregar contra grups criminals. Pur i dur dret penal de l’enemic. Cal prendre’n nota.

Tampoc va quedar clar com s’estructuren els grups d’intervenció, qui mana a qui, com es mana, de qui es reben les ordres. Els esforços de l’advocat Solà van topar amb un intencionat obscurantisme. Amb prou feines s’han aportat imatges enregistrades per la policia. I quanta sospita quan no es pot comptar amb totes les fotografies de totes les intervencions. Intervencions que no consten en les converses internes policials, que haurien d'estar enregistrades, entre els òrgans de comandament i els intervinents in situ. Serien rellevants para determinar, per exemple, el perquè de la pràctica simultaneïtat del cessament de les (no) càrregues policials abans de dinar del dia 1-0.

Només es va carregar contra grups criminals. Pur i dur dret penal de l’enemic. Cal prendre’n nota

I enmig, si tot el que va passar va ser per la deslleialtat dels Mossos i l’entossudiment de Puigdemont que no va voler desconvocar el referèndum i insistia en la preservació de la convivència ciutadana, com deia la resolució judicial. Un aparent diàleg de sords, màxim quan no tenen els plans d’actuació policial –només els dels Mossos- i atès que Pérez de los Cobos va desconvocar a primera hora del 1-0 el Centre de Coordinació, que no es va reunir mai més.

Aquesta falta de coordinació, que des del Ministeri atribueixen a Trapero, major dels Mossos, perquè no suportava la imposició de Pérez de los Cobos, va ser el cap de platja per començar a crear en el TS material de càrrec contra ell, ras i curt, per començar a perfilar amb claredat un cap de turc. No sembla, però, que tal com van les coses aquesta fita bastarda pugui ser abastada.

De tota manera, una bona mesura que no s'ha debatut ara per ara a la sala de plens del TS, mesura que hauria impedit de cap a peus l’1-O, hauria estat la confiscació de les urnes. Lapsus a banda, malgrat que en paraules del general Gozalo des del 2014 estaven treballant amb una bona intel·ligència de base, no en van ensumar ni una. Aquesta errada, més aviat un ridícul, és un deute, juntament amb algun altre com l’actuació el 17-A, que alguns -aquests sí que no l'han paït- volen cobrar-se.

Els deutes ens porten als calers. Parlant de diners, van comparèixer una sèrie de testimonis proveïdors de la Generalitat. Uns, els informàtics, no van cobrar ni un duro ni van fer res, perquè van veure que l’administració catalana no pagava. Els tècnics no estaven per orgues i ho van deixar estar.

Altres, proveïdors habituals de la Generalitat, van fer feines dins de la seva relació contractual, feines que van tenir diversa sort. Una dissenyadora gràfica de webs autònoma, que va dissenyar la pàgina www.pactepelreferendum.cat va aclarir una cosa que les acusacions no tenien clara en absolut. Una: una dissenyadora de web no dota la web de contingut. Dues: que el que va dissenyar ella no s'assembla en res a la pàgina que finalment va aparèixer. Quant al pagament i posterior retroacció d'aquest, la fiscalia no entenia res, i segurament anava un xic fluixa en temes elementals de dret mercantil i comptabilitat bàsica. Una factura es cobra i si per les raons que sigui l’operació es desfà, es produeix un abonament. Al final, es va emprar el barbarisme de “factura negativa”. La raó de l’abonament: la testimoni va ser citada per la Guàrdia Civil, no va voler embolics i va tornar els diners. No ho va dir, però era clar, que vinculada comercialment a la Generalitat amb un contracte menor, volia seguir conservat la relació amb l’administració catalana i va optar pel mal menor: desentendre's d’una operació aïllada poc rellevant per ella econòmicament.

Més pelut va ser el tema d’una empresa de comunicació que tenia un contracte-marc amb la Generalitat i que va rebre uns 80.000 € per una campanya que es va anul·lar malgrat el treball fet, i es va dur a terme un altre abonament. El gran argument del fiscal Moreno va ser que per a ell, que no els duia sempre a sobre, 80.000 € era una quantitat important i que no entenia com és que no es va reclamar, fins i tot judicialment, aquest deute.

Superant un altre cop el tràngol de la “factura negativa”, va tancar l’interrogatori del representant legal de la firma en qüestió gens convençut. El que xoca en aquest cas és el poc que el fiscal coneix el comerç –una evidència relativament estesa en el món judicial-. Si, com era el cas, tens un contracte-marc de 2.300.000 €, n’has tingut abans i esperes tenir-ne més en el futur, és difícil que un proveïdor, llevat de trobar-se amb un desastre monumental, pledegi amb el seu contractant, ni en el món públic ni en el privat. En aquest context un plet és una declaració de guerra i suposa un conflicte que dura molt de temps i consumeix moltes energies i diners i, al capdavall, es perd el client, tant si es guanya com si es perd el plet. Entès això, agradarà o no, però és el que hi ha.

Acabem aquest lliurament, amb  altra patinada de la fiscalia. Va citar, en la línia d’acreditar, suposo, la malversació, una tercera empresa: una agència de mitjans. I directament li va demanar pels continguts. La representant de la companyia, estranyada, li va respondre que la seva agència no és una agència de publicitat, que ells no són creatius, vaja que una agència de mitjans el que fa es comprar espais (tanques al carrer, requadres en els diaris impresos, espais a les ràdios i televisions, als digitals...) pels continguts que fan els creatius, els publicitaris. Una agència de mitjans és un intermediari en el lloguer d’aquests espais, no en el proveïdor de continguts per omplir-los. L’acusació un cop més es va endinsar en terrenys desconeguts.

Ben bé el mateix va succeir amb Xevi Xirgo. No saben que el poder del director d’un mitjà sobre la publicitat, llevat que en sigui propietari, és mínim, per no dir nul. És un tema aliè a les seves competències. A la fiscalia li va estranyar que la campanya fos gratuïta. I n’hi havia dos motius: era a la web (el cost és ínfim) i fer aquesta publicitat s’inseria en la seva política de fer publicitat gratuïta de campanyes, com va dir, de valors.

Tanmateix cinc minuts d’un breviari de publicitat haurien estalviat –a ell i a tots- una pèrdua de temps i una altra esgarrinxada en el seu crèdit.