Aquest any el curs comença en més d’un sentit, perquè les eleccions de juliol han fet coincidir l’aturada de les vacances d’estiu amb la incògnita de qui serà el nou president del govern espanyol. No és que pugui haver-hi gaire sorpreses, no és una cerca a l’engròs, però els resultats han estat prou perepunyetes perquè no estigui gens clar què passarà. Evidentment, Feijóo, que és qui ja s’ha proposat, ho té ben magre malgrat haver guanyat les eleccions. Fins al punt que ara considera normal —si més no, així ho defensa— parlar amb Junts. I el PSOE allà mateix, ja no recorda tot d’una la ingent lletra vessada per tal de destriar entre els separatistes “bons” —o redimits, i només en la mesura que els necessitava— i els separatistes a seques, altrament dits separatistes “dolents”. Evidentment, només fins que es giri la truita.

I en aquest panorama emergeix, quasi poèticament, la desesperació de Ciudadanos per la reunió de la vicepresidenta del govern, Yolanda Díaz, i el president Puigdemont. De fet, si s’arriba a un pacte, del tipus que sigui, sens dubte hauran d’augmentar les hores d’atenció psicològica que proporcioni la seguretat social per tal d’apaivagar l’esquizofrènia social que desllorigarà a més d’un o una, i no només d’aquest partit.

Els bons i els dolents que s’assenyalen socialment canvien en un segon, i no només perquè ni ningú és tan bo ni ningú és tan dolent, sinó perquè les definicions mai no són neutres

La data del 23 de juliol hauria de passar a la història com l’inici d’un període de demostració fefaent que els bons i els dolents que s’assenyalen socialment canvien en un segon, i no només perquè, de fet, ni ningú és tan bo ni ningú és tan dolent, sinó perquè les definicions mai no són neutres. Si, a més a més, aquest assenyalament es produeix o és el producte d’interessos polítics, encara és pitjor. I més ara que els discursos i les proclames que es fan a la ciutadania són cada vegada més especialment extremistes, barroeres, simplistes i gens respectuoses amb les evidències.

Cosa que per ella mateixa ja és prou greu, però que encara és pitjor, perquè aboca a situacions impossibles, ja no per arribar a pactes, sinó perquè una bona part de la ciutadania entengui què passa i perquè la convivència es mantingui en termes pacífics d’acceptació de la diferència amb tota la seva complexitat. No hi hauria d’haver democràcia —altrament dit, no és possible la democràcia— sense classes a la ciutadania, no ja de què és el sistema polític o el que suposa, sinó de la manipulació de la informació que fan els actors polítics i també de la que fan els mitjans de comunicació a l’ombra d'aquests. Aquí i a qualsevol lloc del món, encara que a Espanya s’excel·leixi en aquesta qüestió. Ara que la intel·ligència artificial ens suplirà en tants tipus de coneixements, penso fermament que cal fer un gir complet al que hem d’ensenyar, al conjunt del sistema educatiu; malgrat que també soc plenament conscient que això no interessa ni als que ja manen ni als que pensen manar algun dia. I, per descomptat, tampoc als que viuen a l’ombra del poder.