Ahir va expirar el termini per a la presentació de coalicions electorals a les eleccions generals del 19 de novembre. Un pas més, doncs, del llarg camí que falta fins al dia de la votació. Se’ns farà llarg, això. Les eleccions generals, per al PSOE i els seus satèl·lits, van de dues coses: d’habitatge i de barrar el pas a la dreta. El drama de la Maricarmen Abascal i l’amenaça d’un govern PP-Vox han servit a Pedro Sánchez d’excusa i argument per anticipar les eleccions i jugar-s’ho tot a una sola carta: la mobilització dels votants d’esquerres, que possiblement no tenen gaires motius per anar a votar un partit, el seu, immers en la corrupció generalitzada. El primer motiu, el de l’habitatge, és molt emocional, però no aguanta un debat serè: el govern socialista no ha fet res que hagi permès una millora de l’accés a l’habitatge. Al contrari, avui un jove té molt més complicat trobar una llar que el 2018, quan el PSOE va arribar al poder. Totes les mesures adoptades, com les que s’han adoptat a Barcelona, han agreujat la situació. Per tant, i encara que els sindicats servils del PSOE hagin convocat la vaga general més surrealista d’Europa en vigílies de la campanya electoral, serà complicat que els electors moderats d’esquerres es mengin aquest gripau alegrement.
El segon argument, impedir un govern del PP amb el suport de Vox, penso que té un recorregut encara més breu. Construir un discurs electoral "en contra de" pot apel·lar a l’estómac i moure una mena de votant molt militant, però crec que la gent prefereix votar amb una mínima il·lusió per un candidat, un projecte i un partit concrets. A banda, és clar, que tot plegat és una exageració que molta gent corrent no acaba d’entendre. Quan Ada Colau reclama a ERC una "candidatura única antifeixista", fa una exhibició de populisme extrem, perquè poca gent percep el PP i Vox com organitzacions feixistes. Quan portes les coses a l’extrem, ben sovint, acabes fent el ridícul i convertida en una paròdia. A mi, per descomptat, em sembla molt bé aturar un possible govern del PP i Vox, però no estic disposat a donar un xec en blanc a ningú. Impedir que governi l’altre no és un programa electoral; és una estafa democràtica. A més, el PP ja ha governat dues vegades i ja sabem què és i què no és. Alberto Núñez Feijóo no és Viktor Orbán ni Marine Le Pen. Prendre els electors per imbècils normalment no és un bon pla i sol acabar en una gran decepció.
L’ambient polític a Madrid cada dia és més irrespirable i és urgent aixecar un mur polític i moral entre Catalunya i Espanya perquè aquesta crispació no ens contamini
Tanmateix, el full de ruta argumental de l’esquerra no s’ha creat ni s’aplicarà en un laboratori estanc, sinó que es desenvoluparà al camp de batalla electoral, sobre el fang i sota el foc enemic. El PP, Vox i els seus tentacles mediàtics no assistiran impàvids a la campanya electoral ni cauran en el parany de l’esquerra. Ells tenen la seva pròpia agenda política i a fe de Déu que l’activaran. Ja ho estan fent, de fet. La corrupció del govern socialista, la crisi de Ceuta, la disbauxa immigratòria, el frau de llei que suposa la "llei de néts", l’encariment del cost de la vida o la inseguretat seran les banderes electorals del bloc de la dreta, que ja enarboren amb intensitat. Han convertit Pedro Sánchez en una caricatura (el sanchisme) amb l’objectiu de convertir el seu relleu en una mena de croada nacional. I totes les enquestes, tret de la cuinada al CIS, els atorguen majoria absoluta. Per a la dreta, doncs, el 29N és un plebiscit sobre la continuïtat de Pedro Sánchez. Res més. Tampoc no explicaran què faran ni perdran el temps fent programes electorals. En el fons, les dues campanyes són les dues cares de la mateixa moneda: l’odi africà que es tenen la dreta i l’esquerra espanyoles.
I per als independentistes, de què van aquestes eleccions? En primer lloc, les eleccions no haurien de ser un plebiscit sobre Pedro Sánchez i menys encara una elecció obligatòria entre un govern del PSOE i un del PP. Cap dels dos no és bo per a Catalunya, tal com hem vist repetidament. No serà un president socialista ni un president popular qui resolgui el finançament de Catalunya, arregli Rodalies ni l’AP7 o accepti negociar el futur dels catalans a partir del dret d’autodeterminació. Per als independentistes, de tots els colors, aquestes eleccions van de defensar i protegir Catalunya, de posar-la a recer del guerracivilisme permanent espanyol. L’ambient polític a Madrid cada dia és més irrespirable i és urgent aixecar un mur polític i moral entre Catalunya i Espanya perquè aquesta crispació no ens contamini. En segon lloc, és evident que cap partit independentista farà president Feijóo, i menys encara si va de bracet amb Vox. No cal insistir-hi més. Això no ha de voler dir, tanmateix, que els diputats independentistes s’hagin de posar al sarró de Pedro Sánchez de manera automàtica. Tal com ho veig, hauria de ser ben simple: la prioritat és protegir Catalunya i els seus interessos, i aquesta ha de ser la consigna a cada votació concreta. Cap pacte d’investidura, cap acord de legislatura; votació a votació. Serveix l’interès nacional català? A favor. Hi és contrari o és innocu? En contra. Mai abstenir-se, és clar. Perquè els espanyols, que sempre van preferir els bascos encaputxats que els catalans negociadors, perquè ells van de cara i nosaltres som els jueus d’Espanya, és l’únic llenguatge que entenen i respecten: el de la inflexibilitat orgullosa.