Tot allò que no sigui unilateralitat ha de ser presència. Els escons no desapareixen, els càrrecs i comissions tampoc, els diners que paguem amb els nostres impostos tampoc (vull dir que ens desapareixen de les mans, però no es volatilitzen), i allà on no hi hagi catalans/catalanistes/independentistes hi haurà espanyols/espanyolistes/fatxes. Quan no estem anant-nos-en, l'intel·ligent és ser-hi i que es noti. Ho sabia Cambó, i ho sabia també Macià i, de fet, entre tots dos van acabar aconseguint (via intervenció en política espanyola) el primer autogovern que hem conegut des del 1714. Ara, en efecte, tot ha canviat molt: hem viscut el procés, hem encetat la via unilateral (mal resolta) i s'ha constatat que els pactes del 78 estan trencats. Hom podria pensar que aquest és el moment ideal per no participar en política espanyola, però aquest és precisament el moment perfecte: Espanya ja no es basa en cap pacte, i cal forçar-la a fer-ne un de nou. Si no hi som, ni s'hi sentiran forçats ni s'hi sentiran interpel·lats, i ni tan sols sentiran que encara som un moviment rellevant a Catalunya. Una altra cosa és què hi faran els diputats, allí, i com s'exercirà la força obtinguda en escons. No cal dir que el PSOE, aquesta legislatura, ha pres el pèl a tothom. La pregunta és: El regal que li oferirem a canvi serà el de desaparèixer del mapa i deixar de molestar? O, en termes de Salvador Illa, "apartar-se del mig"?
Hi ha dues maneres d'intervenir en política espanyola, en efecte: integrar-se en un bloc (el blau i el roig de sempre) o tenir un color propi. Gabriel Rufián és un ferm partidari de la primera via, la qual cosa jo entenc que fa perdre un gran poder de negociació, però ell entén que en fa guanyar. Segons ell, imagino, si formes part d'un bàndol, com a mínim no et veuen com l'enemic i els teus avenços tenen ressò en una de les meitats d'Espanya. Segons Míriam Nogueras, formar part d'un bàndol és vendre el vot abans d'hora i l'incentiu per a complir desapareix completament. És veritat que Pedro Sánchez tampoc no sembla haver tingut gaires incentius per complir amb Junts aquesta legislatura i que, més aviat, els ha acabat humiliant, però també és veritat que un vot lliure, o una força no condicionada d'entrada, té més poder de negociació en el moment previ a la investidura. I també és veritat que la resta de la legislatura no ha estat precisament un camí de roses per al PSOE. Rufián pot exhibir un bitllet de cinquanta als de Junts, però els de Junts li podrien exhibir una rosa de Gavà o un safir de l'Aràbia Saudita. Tot depèn del nivell amb què es vol entendre la política, i la qüestió veritablement preocupant és que el votant independentista, davant d'aquestes baralles, només continua esperant avenços i resultats. Veient el pim-pam-pum entre uns i altres i mirant-s'ho, en efecte, des del mig.
Que Francesc-Marc Álvaro parli de Carrasco Formiguera tot dient que no es va quedar al mig entre el feixisme i l'antifeixisme, o que el debat es plantegi en campanya en aquests termes, és la prova principal de la supeditació d'ERC als postulats del PSOE: hi ha uns espanyolistes bons i uns de dolents, i si no et poses amb els (suposadament) bons, vol dir que ets directament dels (no suposadament) dolents. El diputat republicà sap perfectament què en pensava Carrasco i Formiguera, d'aquest bandolerisme forçat, que, d'altra banda, no és exclusiu de la Guerra Civil, sinó que ja existia en temps de Cambó, quan va haver de recordar allò de "Monarquia? República? Catalunya!". Ara que som en temps de Boles Negres, fins i tot Lorca va fugir del bandolerisme celtibèric quan va dir que "yo soy católico, comunista, anarquista, libertario, tradicionalista y monárquico". Un "deixeu-me en pau" que només li va servir perquè, en efecte, el traguessin del mig. No exactament per ser cap "-ista" de res, sinó per ser Lorca. Que ja era molt. Que ja era massa.
Allà on no hi hagi catalans/catalanistes/independentistes hi haurà espanyols/espanyolistes/fatxes
El bàndol dels "bons", en definitiva, ha resultat ser molt poc dels "bons" pel que fa a Catalunya. Històricament i ara. Vull dir, per exemple, pel que fa al traspàs de les competències en immigració. O per la RENFE (el traspàs i el servei), o pel nou finançament (tan singular que és invisible), pel català a Europa, per la resolució del conflicte nacional o fins i tot per a la simple condonació del FLA. S'ha donat suport als "bons", en efecte, a canvi de res. De res, "de nada" en la llengua que prefereix fer servir Gabriel Rufián. Perquè, per molt que invoqui els indults o l'amnistia, ell sap perfectament que això, a banda d'una negociació en què el PSOE ha arrossegat els peus i ha remat en contra, ha estat sobretot una "recomanació" (i poso molt entre cometes la paraula) del Consell d'Europa davant l'escàndol de tenir un país a la UE que empresona i persegueix polítics per exercir llur activitat. Aquesta legislatura, si ha demostrat alguna cosa, és que no hi ha "bons". Que PP o PSOE es fan menys dolents en funció del grau d'influència que s'hi pugui tenir, i no hi ha cap influència veritable que es pugui tenir en ningú si esdevens exactament el mateix. Llevat que donis per descomptat el triomf de la dreta espanyola, és clar; però aleshores no és que prendre partit pel PSOE serveixi de molt poc, sinó que aleshores passa a servir d'absolutament res.
El "bàndol independentista" està dividit, en efecte. Però dins d'aquesta divisió, que, com deia, és causada per l'aparcament (confiem que provisional) de la unilateralitat, el criteri per actuar ha de ser el de l'eficiència i el dels resultats. No han estat uns resultats brillants, per cap banda, durant aquesta legislatura. Però, com a mínim, podem aspirar a tenir una política catalana autònoma, independent, sobirana o, com a mínim, autòctona envers allò que faci o deixi de fer un partit de Madrid. Fins i tot el president Maragall, que era profundament socialista, va entendre la necessitat de preservar aquest caràcter propi. Jo no sé si Macià els hauria afusellat a tots, però sí que sé que a ell fins i tot el PSOE l'hauria volgut "apartar del mig". I és que en temps de bandolerisme forçat, pots apostar per existir encara que molestis, o bé —com proposa Rufián— apartar-te del mig. Ell, clarament, ja ha decidit.
