Deia el gran Dieter Nohlen, parlant dels processos electorals als països de Llatinoamèrica que tan bé coneix, que sense una classe mitjana consolidada era difícil que hi pogués haver opcions polítiques matisades i que l'enfrontament a mort entre opcions de tint filocomunista vestit d'indigenisme i les apostes conservadores (en general dels criolls) seria l'única alternança possible, que s'havia d'acceptar amb resignació. Han passat més de tres dècades des que el vaig sentir parlar així i poc o res no ha canviat en bona part d'aquells territoris, si salvem d'aquest judici l'Uruguai o Costa Rica i la seva influència europea, en algun cas particularment catalana. Al marge del recurrent assassinat de candidats, com tantes vegades ha passat a Mèxic o com s'ha tornat a produir recentment a Colòmbia en la persona del senador Miguel Uribe, la mare del qual ja havia estat eliminada quan ell era un nen, s'ha de reconèixer en els resultats electorals una recurrent tendència a desbancar el projecte adversari en cada nova convocatòria. A les eleccions més recents, la majoria s'han significat per portar al poder la posició contrària a la governant, llevat dels casos de reforma constitucional per eliminar la limitació de mandats que permet perpetuar presidents, en diversos casos en detriment del mateix sistema democràtic.
Ha resultat inesperat que el candidat més votat fos el que menys soroll mediàtic havia produït, el democristià Rodrigo Paz
El cas de Bolívia resulta, però, sorprenent. Si bé a la segona volta de les eleccions presidencials hi han passat candidats de la tendència previsible com a esmena a la política d'Evo Morales i el seu partit MAS al llarg dels darrers vint anys, ha resultat inesperat que el candidat més votat fos el que menys soroll mediàtic havia produït, el democristià Rodrigo Paz. I tot i que no és segur que aquest arribi a ser el president de Bolívia (com ja ho va ser el seu pare, per cert) per als pròxims anys, val la pena analitzar el significat d'aquesta opció ideològica, que d'una manera o altra ve a revertir la tendència maximalista i maniquea que en general encoratja avui a països com El Salvador, l'Argentina o en democràcies aparents com la veneçolana o la nicaragüenca. Tot i que en els índexs internacionals de consolidació democràtica Bolívia hi apareix només una mica per sobre d'Haití, Cuba, Veneçuela i Nicaragua i una mica per sota del Perú, Mèxic o l'Equador, podem considerar un factor d'esperança l'aposta per la Democràcia Cristiana com a model que permet unir aquest "capitalisme per a tots" que promet Paz amb una visió humanista de la societat en què el missatge evangèlic coincideix amb alguns postulats de l'esquerra. Potser és aquesta l'ocasió perquè Bolívia superi una dinàmica atàvica i redreci el seu rumb.