Portem tot just tres setmanes de guerra i ja resulta evident que el conflicte bèl·lic desfermat contra l'Iran pels Estats Units i Israel el passat 28 de febrer constitueix un dels errors geopolítics més greus del que portem de segle. No perquè la República Islàmica de l'Iran sigui un règim admirable —no ho és—, sinó perquè la forma en què s'ha iniciat aquesta guerra, els objectius contradictoris que persegueixen els seus promotors i l'absoluta manca de previsió sobre les seves conseqüències revelen quelcom profundament pertorbador: que les decisions que afecten milions de persones s'estan prenent des de l'impuls, l'arrogància i el càlcul electoral, no des de la reflexió estratègica.

Els fets són eloqüents. Els bombardejos es van llançar per sorpresa mentre estaven en curs negociacions diplomàtiques entre Washington i Teheran. Es va assassinar el líder suprem, Alí Khamenei, i desenes d'alts comandaments, amb l'aparent convicció que decapitar el règim equivaldria a enderrocar-lo. La història, tanmateix, ensenya exactament el contrari: els règims autoritaris no col·lapsen per la mort dels seus líders quan compten amb un aparell institucional dissenyat per a la supervivència. La República Islàmica no és un home, és una xarxa complexa d'institucions, serveis d'intel·ligència, la Guàrdia Revolucionària amb el seu enorme poder econòmic, els Basij com a força paramilitar de control intern i estructures que sostenen la legitimitat clerical des de fa més de quatre dècades.

La mateixa comunitat d'intel·ligència estatunidenca havia conclòs que el canvi de règim era improbable tant en un escenari de guerra curta com prolongada. És a dir, els qui millor coneixien la realitat iraniana des de dins del mateix govern estatunidenc van advertir que l'objectiu declarat era inabastable. Se'ls va ignorar.

A mesura que el conflicte avança, la fractura entre els objectius de Washington i els de Tel-Aviv es fa cada vegada més visible. Netanyahu ho ha dit amb claredat: Israel busca el canvi de règim, possiblement instal·lant Reza Pahlavi, el fill de l'últim xa, com a figura d'una nova administració. Per a això, Netanyahu ha obert la porta a una operació terrestre en sòl iranià i ha declarat que el canvi de règim requereix un “component terrestre”. Trump, per la seva banda, sembla més interessat en el que alguns analistes denominen el “model Veneçuela”: alinear-se amb un insider pragmàtic del règim i, sobretot, assegurar l'accés a les vastes reserves energètiques iranianes. El mateix Trump ha reconegut que la insurrecció popular enfronta obstacles enormes, particularment pel paper dels Basij.

Aquesta divergència no és menor. Quan Israel va atacar unilateralment trenta dipòsits de combustible i el jaciment de South Pars el 7 de març, provocant una pluja tòxica sobre Teheran, la reacció a la Casa Blanca va ser, segons fonts israelianes citades per la premsa internacional, d'estupefacció —tot i que no es pot descartar que aquesta reacció no sigui més que una calculada posada en escena. Trump mateix va declarar haver dit a Netanyahu que no repetís aquest tipus d'accions. La resposta iraniana contra la instal·lació qatariana de Ras Laffan va disparar els preus del petroli a nivells que amenacen l'estabilitat econòmica global.

Les decisions que afecten milions de persones s'estan prenent des de l'impuls, l'arrogància i el càlcul electoral

El que estem presenciant és quelcom extraordinàriament perillosa: dos aliats lliurant, a la pràctica, dues guerres diferents sota un mateix paraigua. Israel persegueix la destrucció total del règim iranià com a amenaça existencial. Els Estats Units, en canvi, oscil·len entre la retòrica maximalista i la preocupació creixent pels costos econòmics i polítics interns. Els objectius militars —canvi de règim, rendició incondicional, incapacitació militar, no proliferació nuclear— han anat mutant setmana a setmana, cosa que revela l'absència d'un pla coherent.

Europa s'ha vist arrossegada a una crisi que ni va anticipar ni va preparar. L'impacte és immediat i multidimensional. Els preus del gas natural han pujat un 60 % des de l'inici del conflicte, i el cru ha superat els cent deu dòlars per barril. Per a economies com l'espanyola, això suposa un cop directe: el govern de Pedro Sánchez ha hagut de mobilitzar cinc mil milions d'euros en mesures d'emergència, incloent-hi la reducció de l'IVA sobre els combustibles del vint-i-u al deu per cent. Catalunya, com a país amb un sector industrial i logístic significatiu, pateix doblement: per l'encariment energètic i per la disrupció de les rutes aèries i comercials amb Àsia i Àfrica, derivada del tancament de l'espai aeri sobre l'Orient Mitjà.

Però l'impacte va més enllà de l'econòmic. Europa s'enfronta al fantasma d'una nova crisi migratòria si el desordre s'estén dins de l'Iran, un país de gairebé noranta milions d'habitants. La guerra ha posat a prova l'autonomia estratègica europea i el resultat fins ara és descoratjador: una resposta fragmentada, amb Espanya negant l'ús de les bases de Rota i Morón per a atacs —cosa que li va valer amenaces comercials de Trump—, el Regne Unit intentant un equilibri impossible i la majoria dels països oscil·lant entre la condemna genèrica i la paràlisi. A més, l'encariment energètic beneficia directament Rússia, prolongant la seva capacitat per finançar la guerra contra Ucraïna, en una perversa ironia que debilita simultàniament dos flancs de la seguretat europea.

Aquí rau potser la lliçó geopolítica més important i menys compresa d'aquest conflicte. Abans de la guerra, l'Iran era un país substancialment aïllat en l'escena internacional. El seu règim s'enfrontava a sancions duríssimes, una economia debilitada, protestes internes recurrents i un desprestigi creixent entre la seva pròpia població jove. Era, en molts sentits, un actor en declivi.

La guerra ha canviat radicalment aquesta equació. Si el règim iranià sobreviu a aquest conflicte —i les anàlisis més serioses suggereixen que pot fer-ho, precisament perquè està dissenyat per resistir—, l'Iran emergirà transformat. No necessàriament més fort en termes militars, però sí immensament més rellevant en termes geopolítics. Sobreviure a l'atac combinat de les dues principals potències militars d'Occident conferirà al règim una legitimitat internacional i una narrativa de resistència que dècades de diplomàcia no havien aconseguit. L'Iran passarà de ser un pària regional a un símbol de resiliència per a bona part del sud global i, especialment, per a una part important del món islàmic, aquella més radicalitzada.

Actuar per impulsos condueix invariablement a situacions nefastes. La geopolítica seriosa requereix paciència, comprensió de la complexitat, voluntat de negociació i, sobretot, la humilitat de reconèixer que la força militar té límits inherents

A més, a l'interior del país, la guerra ja està produint l'efecte oposat al desitjat: en lloc de debilitar el règim davant la seva població, l'està enfortint. Res no cohesiona més una societat que una agressió externa. Les veus dissidents se silencien, el nacionalisme s'intensifica i la repressió interna troba nova justificació. El lideratge iranià supervivent ja ha declarat la seva intenció de prolongar el conflicte, entenent que la mera supervivència constitueix, en si mateixa, una victòria.

L'Iraq el 2003. Líbia el 2011. L'Afganistan durant vint anys. La història recent està plena d'intervencions militars iniciades amb objectius grandiloqüents —democràcia, canvi de règim, seguretat global— que van acabar produint exactament el contrari: més inestabilitat, més radicalisme, més patiment civil i, en última instància, l'enfortiment dels actors que es pretenia eliminar.

La guerra a l'Iran amenaça de repetir aquest patró a una escala fins i tot més gran. La diferència és que l'Iran no és l'Iraq ni l'Afganistan: és un país amb vuitanta-vuit milions d'habitants, una geografia immensa, capacitats militars reals —com han demostrat els seus atacs amb míssils contra bases estatunidenques en cinc països del Golf— i una profunditat institucional que els seus agressors semblen haver subestimat greument.

El que aquesta guerra està demostrant, amb una claredat gairebé didàctica, és que, en política internacional, actuar per impulsos —per càlcul electoral, per alineaments ideològics momentanis, per la temptació de la força bruta— condueix invariablement a situacions nefastes. La geopolítica seriosa requereix paciència, comprensió de la complexitat, voluntat de negociació i, sobretot, la humilitat de reconèixer que la força militar té límits inherents que cap pressupost de dos-cents mil milions de dòlars pot superar.

En resum, tres setmanes després del primer bombardeig, els preus del petroli es disparen, Europa es fragmenta, l'economia mundial tremola, milers de civils iranians han mort, míssils han impactat a la Ciutat Vella de Jerusalem i ningú —absolutament ningú— pot explicar amb claredat com ni quan acabarà això. Aquesta és la factura de governar el món des de l'impuls.