Durant les properes setmanes vorem per la tele imatges d'enormes gratacels i d'estadis mastodòntics. No us creguésseu, però, que Qatar és riquesa i prou. Lo país és bàsicament un desert immens amb tres o quatre nuclis de població aixecats del no-res. Ciutats postisses. Decorats cars. A la capital, Doha, hi ha molts barris pobres situats a la perifèria d'estos edificis monumentals que miren a l'aigua del golf Pèrsic. Això, no sortirà a la pantalla de les retransmissions futbolístiques però jo hi vaig viure durant quatre mesos, en un d'estos barris, i el que hi vaig vore no té relació amb lo que ara mos ensenyen. Hi treballava com a cantant d'hotel de luxe, allà pel 2016, fugint de la crisi que aquí va foragitar una part no menor de la ciutadania a buscar-se la vida on fos i com fos.

Vaig conviure amb dones de llarg i de negre passejant per la vora del mar, asfixiadetes a quasi 50 graus. A mi, com a occidental, m'obligaven a tapar-me tota per a entrar a l'aigua, amb un pareo, un llençol o lo que trobés, i tot això havent prèviament pagat entrada per a accedir a la platja, és clar. Katara beach: l'única on podies prendre el bany amb certa normalitat (la seua normalitat). La resta de platges, les que voregen la Badia Corniche, eren de mira'm i no em toques. Tot hi estava prohibit menys passejar-t'hi. Com aquell pres que pot contemplar la llibertat de fora des de dins la cel·la. Un mar de barrots.

Mos diran que l’Alcorà no els ho permet però a Doha jo he vist hòmens qatarians beure cervesa cada dia als bars dels hotels de luxe

Parlem d'un territori recentment multimilionari, amb una fortuna líquida i fosca sota terra, governat per una monarquia dictadura de doble moral, que tant prohibix oficialment la venda d’alcohol com n’accepta el consum als hotels a preus poc assequibles (que el qatarià oriünd —només lo mascle, és clar— sí que pot pagar-se), com en permet la compra amb restriccions a una inaccessible gran superfície estratègicament situada allà on Nostre Senyor (en este cas Al·là) va perdre l’espardenya i a la qual només s'hi té accés amb un determinat carnet que l'obrer ras no pot aconseguir.

Quan servidora anava al bar d'un hotel o a un restaurant, la penyora era el passaport: si no li dixaves a la poc amistosa persona de seguretat plantada a la porta, no hi podies entrar. Una mena de petit segrest. Se't quedaven la teua identitat i nacionalitat per unes hores, per si de cas al règim no li queies bé i s'havia d'actuar. Un cop allí, sí que et permetien beure cervesa al mòdic preu d'uns tretze euros la botella. Només si erets occidental? Sí i no. Mos diran que l’Alcorà no els ho permet, però des del meu escenari al vuitè pis de l'hotel Radisson Blue, veia com cada dia del món hi entraven nombroses túniques i turbants blancs, hòmens qatarians, que es posaven a beure una Heineken darrere de l'altra al seu reservat, una sala on la resta del món no hi pot accedir. I després, si cal, a resar de cara a La Meca.

Recentment —i sospitosament— hem vist com l'emirat ha prohibit la cervesa als estadis, decisió que vulnera el contracte de patrocini de Budweiser, que ja havia pagat 75 milions de dòlars per garantir-se ser present al torneig. Una mesura que, per cert, no afectarà per a res la marca escocesa Brewdog, que de la seua voluntària no presència al Mundial n'ha fet bandera amb anuncis on farda (es vanta) de ser-ne l'antipatrocinador: Primer Rússia, després Qatar. Estem desitjant el torn de Corea del Nord, diu la seua enginyosa publicitat.

TV3 i Catalunya Ràdio faran programacions especials diàries sobre el Mundial, amb una web específica inclosa. Calia?

Altres mitjans, com Vilaweb, ja s'han sumat al boicot i han confirmat que no informaran sobre este esdeveniment esportiu. En la mateixa línia va una sèrie de reportatges extraordinaris de Roser Olivé Olivella, Joan Giralt i Sami Sockol, enviats especials de TV3 a la península aràbiga, que mostren la cara B del país —futbol a banda— i la seua realitat menys visible. Llàstima que, en paral·lel, la mateixa cadena i Catalunya Ràdio hagen anunciat que faran programacions especials diàries, amb la creació d'una web específica i corporativa sobre el Mundial inclosa. Calia?

Quan lo Camp Nou xiula l'himne de la Champions és fer política. Sí, d'aquella que si no la fas tu, la faran contra tu (com mos ha recordat sempre Joan Fuster). I es xiula perquè fa anys la UEFA va prohibir les estelades a la grada, coartant la llibertat d'expressió ciutadana, i el català culer va dir que fins aquí podríem arribar. I té memòria. I esbronca. Ara, arriben entrenadors i jugadors de futbol que diuen que amb això de Qatar tampoc no n'hi ha per tant i que ells són futbolistes, no polítics.

No hauria de fer falta recordar que allí l'homosexualitat és il·legal, la flagel·lació una forma acceptada de càstig i milers d'obrers han mort en condicions de treball infrahumanes, que el Mundial es juga ara perquè fa menys calor però això vol dir que els estadis s'han construït en plena calorada. Allí, en públic, no poden fer-se petons, ni mostrar afecte o una mica de carn. Allí, on la dona no val res, hi haurà per primera vegada sis dones àrbitres. Que no els passe res quan surten a la gespa amb calça curta. Un país així no hauria de ser premiat amb cap operació de blanqueig.

Un país on l'homosexualitat està penada i la flagel·lació permesa no hauria de ser premiat amb cap operació de blanqueig

No hauria de fer falta recordar que parlem d'un emirat que bloqueja totes les pàgines porno a internet mentre permet que un home tinga quatre dones alhora (o més aviat màquines de tindre fills, que no de cuidar-los, que per a això ja hi ha una noia filipina), dones cobertes amb l’abaia o xador —túnica negra i llarga fins als peus— d’on tu només en veus uns ullets que sobresurten entremig del mocador del cap, això sí, molt ben maquillats. Allí lo negoci de la moda femenina són bosses de mà, maquillatge d’ulls, ulleres i sabates. Té la seua lògica ja que és l’únic que no queda del tot tapat per l’abaia. Ep! i moltes d’elles contentes, eh? Potser perquè no han conegut res més, però este ja seria un altre tema.

Deia Gerard Vergés que l'home és més subsidiari de la cultura que de la genètica. I és que, al final, la línia no la marca tant lo gentilici com la riquesa (o la pobresa). A Doha, dels tres milions d'habitants, només un escàs dotze per cent és nascut al país. I és multimilionari. La resta són treballadors —rics i pobres— vinguts a trobar el nou Dorado. Ja poden construir gratacels i estadis, ja, que per alts que siguen mai no ens permetran del tot fugir prou amunt d'esta vergonya. A vegades fa temor la capacitat humana per a superar el vertigen amb tanta facilitat.