La política espanyola trepitja aquests dies amb aparent gràcia la catifa de la supèrbia i l'estupidesa. És sabut que de bones intencions l'infern n'és ple, i no dubtarem de la que va animar la ministra Montero a posar en marxa una reforma del Codi Penal que d'una vegada donés el cop de gràcia a aquesta execrable condició humana que suposa perpetrar una agressió sexual. Però va errar el tret de manera flagrant, i al Congrés dels Diputats es va parir un esguerro que engloba en el mateix tipus penal el que abans n'eren dos de diferents, que estableix un gradient punitiu que deixa llacunes i, per tant, obliga l'aplicador judicial a optar per la interpretació més favorable al reu, la qual cosa en molts casos significarà atenuació de penes, alliberament de presos o rebaixa de graus penitenciaris, uns canvis que no es podran evitar, encara que demà els superbs reconeguessin el seu error i ho intentessin esmenar per la via d'urgència, cosa que activarà un mecanisme pervers que deien voler evitar: la doble victimització de les persones que han patit en la seva carn o en les dels seus éssers estimats una acció criminal d'aquesta mena, i que hauran de reviure-ho d'una manera o una altra.

Però la ministra permanent (Sánchez sap que pot liquidar els seus que vulgui, però a aquesta l'ha de mantenir) no va estar només envoltada dels seus incondicionals en la perpetració del seu error evident com una casa (evident, dic, perquè va ser advertit per òrgans legitimats a l'efecte, com consta al portal de transparència del Congrés). Al despropòsit legislatiu resultant d'aquesta volem creure que benintencionada acció ministerial s'hi van sumar, no s'oblidi, la resta del govern espanyol, amb el president al capdavant, per molt lluny que es trobi ara (no en va es tracta d'un òrgan col·legiat i no n'hi ha prou amb callar, com fa aquests dies l'ambició rossa), i una sèrie de partits polítics que també en això havien de continuar formant la majoria que va portar Pedro Sánchez a la Moncloa quan va triomfar la seva moció de censura i que el continua sostenint sense esmenar-li res. L'objectiu d'uns i altres, també dels qui els critiquen quan s'equivoquen o quan l'encerten, és clar: mantenir-se en el poder, que dona brillantor i manutenció a les seves vides. El preu que paguem tots és l'aplicació d'aquestes normes sobre nosaltres mateixos; el preu que paguen ells és servir de cortina de fum, sempre a la grenya, que dona espectacle, perquè d'altres segueixin a la seva, com sempre, des de la nit dels temps, allà i aquí, i per descomptat, molt abans del franquisme, també pantalla per escenificar el desacord.

Les televisions, públiques i privades, viuran la paradoxa d'oferir programes que denuncien la corrupció i injustícia de països com Qatar, mentre els compren drets perquè el televident engoleixi la crítica i el partit, tot junt

Encara que de tant en tant un BOE li pugui esguerrar momentàniament les expectatives de benefici, el veritable poder juga en una altra lliga, i és molt adient la metàfora per parlar del Mundial de Qatar. Gràcies a l'esdeveniment, i a les tan ventilades activitats de diversos països occidentals en l'entorn del golf Pèrsic, ens hem ben informat de les condicions laborals dels estrangers en múltiples sectors productius del país qatarià, del nul respecte per les llibertats civils excepte, esclar, per a aquells turistes (grup privilegiat d'estrangers) que els visiten, o de la nul·la consideració pública de la dignitat de les dones per més que sota els vels i en l'àmbit privat puguin lluir maquillatge, vestir luxoses marques o distendre la seva actitud. Ja ho sabíem, i tant respecte d'aquest com tants altres països amb els quals Occident negocia o que Occident explota, ningú no n'ha dit res. Però el Mundial és una ocasió privilegiada per posicionar-se públicament. Algú aixecarà la veu?

Quan arriba el moment de ser heroic, gairebé ningú no ho és, ni tan sols una mica, com ho seria el fet de no mirar aquests partits pels drets d'explotació dels quals s'ha traficat amb sang, suor i llàgrimes fins a la nàusea. Mentre els alts mandataris governamentals es donen cita en reunions (amb la lletra G davant) com a ocasió dels qui busquen la foto-catapulta de les seves ambicions i consolidació del poder dels qui els acompanyen, a les bambolines de la representació se succeeixen els abusos, les il·legalitats, els tràfics d'influències, cosa que fa veure al món que allò de l'emèrit rei d'Espanya, arrossegat pel fang per la cortesana i per la seva pròpia irresponsabilitat, no és més que una cortina de fum rere la qual ocultar que els de sempre continuen a la seva i que el petit burgès orteguià en què tots ens hem convertit, cadascun al seu nivell, no pensa aixecar un dit per protestar, ufà l'individu si pot anar salvant el dia a dia mentre planeja les compres de Nadal.

Sense herois anònims, caldria que almenys agafessin el relleu d'altres més significats, però aquí tampoc sembla que hi hagi gaire esperança: el jugador de fitxa astronòmica no vol perdre l'oportunitat de lluir-se en un dels esdeveniments esportius més mediàtics, i el govern qatarià, que com tants altres del seu entorn ho sap, opera en la freqüència del soft power, blanquejant la seva imatge tot acompanyant la de l'estrella, que es deixa estimar, grapejar, utilitzar per un bon grapat de dòlars. Mercenaris? Bé, sí, però aquesta és la seva professió. La cantant emergent d'un concurs televisiu tampoc no vol posar-se el vestit d'heroïna, i s'escuda en el fet que a Qatar com a Espanya remenarà el cul en l'espectacle que té preparat, acompanyada a l'escenari per tot el seu equip d'orientació sexual diversa, com si estigués arriscant poca cosa més que qualsevol turista ben tractat en països corruptes i mísers en què es compri una "experiència aventurera amb llençols de setí i aigua calenta a la cabana". Les televisions, públiques i privades, viuran la paradoxa d'oferir programes que denuncien la corrupció i injustícia de països com Qatar, mentre els compren drets perquè el televident, malejat com ens recordava Sartori, engoleixi la crítica i el partit, tot junt i ben barrejat amb aquestes escombraries (televisiva i alimentària) que esborren del cervell les neurones crítiques i el bombardegen amb la necessitat d'apuntar-se a un altre gimnàs o a un altre tractament estètic.

Anem pel camí de celebrar un Mundial de Futbol que simula festa i amaga aquelarre. Un mirall i el seu revés, això és Qatar.