Tot i que és desgraciadament inevitable que ben aviat es creï un relat públic inspirat en concepcions ideològiques d’esquerres, tan simplista com acostuma, el cert és que ningú s’hauria d’apropar al conflicte bèl·lic entre Israel i Iran sense les tres prèvies que fixen la situació. La primera és incontestable i està profusament demostrada per ingents dades que expliquen la conflictivitat a la regió: aquesta guerra fa anys que dura, per bé que gairebé sempre s’ha produït mitjançant els intermediaris que l'Iran tenia a la regió, a través de Hezbol·là, dirigit i finançat per l'Iran, amb un exèrcit de més de 150.000 actius i centenars de milers de míssils, dirigits contra Israel; a través del règim dels Assad a Síria, fonamental en la creació del passadís iranià fins al Mediterrani; a través dels hutus del Iemen, utilitzats com a peces menors per a agreujar la desestabilització, i en les darreres dècades, a través de Hamàs i Gihad, els proxis de l'Iran a Gaza. En totes les ocasions, Israel ha estat combatent amb l'Iran, l’autèntic mastermind dels intents de destrucció de l’Estat hebreu, objectiu que ha mantingut des del naixement del règim, el 1979. De fet, ha estat tan clar el domini iranià en el conflicte amb Israel, que no era imaginable cap procés de pau amb la qüestió palestina si no es ratificava des de Teheran. Però, tot i la bel·ligerància del règim dels aiatol·làs, no ha estat fins després del 7 d’octubre que s'han produït els atacs directes de l'Iran i la resposta israeliana, quan s’han mesurat les forces directament. És, doncs, una guerra antiga perpetrada de manera lateral —com passava sovint amb els satèl·lits soviètics a l’època de la Guerra Freda—, que ara entra en una fase frontal, no sabem si definitiva.

La segona prèvia està corroborada per la mateixa agència d’energia atòmica (OIEA), que dijous alertava d’un “ràpid desenvolupament de l’arma nuclear iraniana”, que ja havia traspassat el límit del 60% d’urani enriquit. Rafael Grossi, el director general de la OIEA denunciava que “Teheran ha emmagatzemat 400 kg d’urani altament enriquit”, que havia creat una nova planta d’enriquiment d’urani, i que, més enllà dels llocs declarats de Natanz, Fordow i Ishafan, l’agència havia detectat presència de partícules d’urani en llocs no declarats com Varamin, Marivan i Turquzabad. La realitat és altament preocupant. D’una banda, gràcies al virus israelià Stuxnet —creat conjuntament entre EUA i Israel—, es varen obtenir milers de dades que demostraven que l'Iran havia encobert el seu programa nuclear abans de signar el famós acord de contenció de 2015. Després, amb l’ajuda de desenes d’agents al mateix Iran, on Israel té un gran contingent d’espies no israelians, no endebades hi ha una forta oposició als aiatol·làs —igual que té al Líban, en la seva guerra contra Hezbol·là—, s’han obtingut milers de dades que han afegit precisió alarmant a la carrera nuclear de l'Iran.

Israel és vist amb simpatia en molts sectors de l’oposició, cosa que deu trencar els esquemes dels gurús de les xarxes.

La tercera prèvia resulta definitiva per entendre la decisió d’Israel d’atacar finalment el cor neuràlgic de la carrera nuclear iraniana: l’actual feblesa de l'Iran. És un fet que el règim dels aiatol·làs està en el seu pitjor moment des del 79 en tots els àmbits. D’una banda, té més del 70% de la població en contra, i s’aguanta per la brutal repressió que exerceix permanentment. Fa pocs dies, per exemple, va penjar a la forca Mojahed (Abbas) Kourkouri, el darrer dels centenars de participants executats arran de la revolta Dona, Vida, Llibertat. De fet, tot i la furibunda propaganda antiisraeliana del règim, Israel és vist amb simpatia en molts sectors de l’oposició, cosa que deu trencar els esquemes dels gurús de les xarxes. Pot caure el règim, arran de l’ofensiva israeliana? No ho sembla d’entrada, però tampoc no és inimaginable que en algun moment pugui viure un efecte Mur de Berlín —o caiguda d’Assad— i desfer-se de sobte. En tot cas, i com a repetició: és el moment més feble de la dictadura dels aiatol·làs.

Alhora, cal afegir a la feblesa política, la seva feblesa geopolítica. En la seva estratègia bèl·lica contra Israel, l'Iran ha perdut Síria; ha vist com s’escapçava Hezbol·là i s’allunyava el seu poder al Líban; els hutus estan en fase agònica, i Hamàs i la resta d’organitzacions gihadistes palestines, severament damnats. Òbviament manté les aliances amb Rússia i Xina, però està més aïllada que mai a l'Orient Mitjà, on havia aconseguit un domini considerable. I aquesta feblesa política i geogràfica esdevé una feblesa militar. Però també afegeix pressa i obsessió al règim per la carrera nuclear, que en els darrers mesos ha entrat en la fase d’acceleració que ha denunciat l’agència atòmica internacional.

A partir d’aquí, hi ha altres elements a considerar, com ara la superioritat militar i d’intel·ligència que ha demostrat Israel respecte a l'Iran. O la capacitat del Mossad per moure’s a l’interior del país i fer atacs de precisió contra dirigents i estructures del règim, en operacions que semblen impossibles. Finalment, no és menor el paper dels Estats Units, que, tot i jugar a la diplomàcia, no hi ha dubte que ha conegut i permès l’atac israelià, no endebades la Casa Blanca —i la majoria dels governs— està igualment amoïnada per la carrera nuclear iraniana.

Tots aquests factors expliquen el moment actual de guerra i posen fi a allò que l’analista dels Emirats Ahmed Sharif en diu el punt definitiu d’inflexió. Escriu en el seu X: “aquest és el col·lapse de l'ambigüitat. Durant anys, el règim iranià va prosperar en una zona grisa, projectant el poder a través d'intermediaris, amagant l'escalada darrere la diplomàcia i exportant ideologia sota el vel de la resistència. Aquest model acaba de rebre un cop directe. [...] Quin paradigma ha mort?: la il·lusió que les ideologies destructives podrien mantenir indefinidament l'ambició nuclear sense provocar el seu propi càstig”.

Sigui com sigui, una cosa és certa en aquesta explosiva situació working on: un Iran nuclear no és només un perill per a Israel, és, sense pal·liatius, un perill per a tot el món.