El fantasma agònic del president Pujol va reaparèixer fa dies a la Cadena SER per celebrar l’últim programa matinal de Josep Cuní qui, al seu torn, festejava de nou jubilar-se d’un curro tan ben pagat com intranscendent en termes d’audiència. Qualsevol persona que tafanegi l’entrevista constatarà amb una certa nostàlgia com, malgrat repapiejar, el 126 continua essent un mandatari genial i molt més engrescador que la majoria dels oficinistes grisosos que poblen la vida política catalana; també que en Cuní, a qui la senectut ha tornat prou sentimental com per excusar-se d’estressar els seus sofertíssims treballadors amb una malaltissa autoexigència, encara és un dels pocs periodistes catalans homologable a un anchor ianqui de càtedra encorbatada. El duet preludiava, en definitiva, un exercici d’enyor dels temps en què parlar de política i de Catalunya encara valia la pena.
En Josep excel·lí molts anys digerint la realitat catalana en discussions conjugals amb Pilar Rahola; però el seu divorci permanent amb Pujol, un polític acostumat a fer-se preguntes i no pas a respondre’n d’alienes, preludiava més teca. És així com l’entrevista tingué en tot moment el gust del darrer whisky que comparteixen dos homes importants abans de perdre’s de vista. El 126 exhibí de nou la ferida de viure en el dolor de l’ostracisme i la impotència de no poder escriure del tot la seva posteritat. També deixà clar que el país viu trist, que políticament no acabem de funcionar, però que la seva formació cristiana té com a imperatiu mantenir l’esperança en la nació supervivent a un enemic que té la pulsió de reconquesta a la sang. Finalment, marca de la casa, recordà que Espanya és un gran país molt semblant a Rússia, contra el qual t’ho has de pensar bé abans de llençar els daus.
Tot això ja és sabut i té poc interès. L’única gràcia de la xerrada entre aquests old buddies fou que Pujol tornés als vells temps i es declarés un nacionalista, que no independentista, molt interessat en la supervivència d’Espanya. Dic que el comentari té conya perquè el mateix president, com la majoria de catalans, va expressar sense embuts el seu vot afirmatiu en les consultes del 9-N i de l’1-O, certificant una cosa tan senzilla com que tots els catalans que tenim en mínima consideració el nostre país som independentistes. Si no ho expressem així, com sap perfectament el president Pujol, és perquè l’autonomisme ens omple una mica la nevera o perquè hem comprat la idea (netament pujolista, per altra banda) a partir de la qual si exercim l’autodeterminació Espanya ens fotrà els tancs a la cuina. Noció, dit sigui de pas, que el segon referèndum dinamità de soca-rel.
Els catalans sabem perfectament que Espanya s’assembla a Rússia; però també que els nostres polítics no són els resistents d’Ucraïna
Els convergents continuaran ressuscitant Pujol no pas perquè considerin, com diuen els cursis, que val la pena reivindicar la seva obra de govern i retornar Catalunya a la prosperitat econòmica dels anys 90. Si Pujol torna a la palestra, disfressat de penitent dolorós, és justament per incitar de nou la por mitjançant la qual el 126 va aconseguir frenar les ànsies autodeterminatives dels catalans. Per fortuna, la majoria de conciutadans van presenciar com la policia espanyola es retirava dels pobles i ciutats catalanes quan la gent defensava les urnes l'1-O, i una gran part de la gent (mercès a la crisi econòmica) també veu com el sistema de pagament autonòmic només dona perquè els polítics de la Generalitat es garanteixin el sou. Els catalans sabem perfectament que Espanya s’assembla a Rússia; però també que els nostres polítics no són els resistents d’Ucraïna.
Jo entenc perfectament que un espanyol tan exemplar com Pujol se senti dolgut amb l’Estat perquè els fiscals li persegueixen la mainada a crit de “lladre”. En aquest punt, el 126 també viu desconnectat del món real. A mi, estimat president, que els teus nanos trafiquessin amb quatre duros per comprar-se automòbils espantosos i buscar-se nòvies espanyoles (amb un gust bastant desafortunat, by the way) m’importa més aviat poc. La corrupció que vas tolerar perquè els nanos poguessin permetre’s passejar-se per Madrid fardant de bitlletera m’és ben passable. El que no et perdono és la por que vas escampar en la conciutadania i que encara intenteu vendre a preu de saldo per escagarrinar la gent. President, ara que heu deixat de renyar-nos, tingueu la bondat de no enganyar-nos més, que aquesta mentida tan antiga ha mort pel simple pas del temps. Això ja no toca. I, a més, és pecat.