Resulta notori com, a mesura que s’atansa a Catalunya (com si això de la ubicació fos un encanteri), Carles Puigdemont ha iniciat una operació de blanqueig i aterratge a l’autonomisme. Aquest mateix dilluns, el president 130 es reunia amb la cúpula de la patronal catalana, Foment del Treball, encapçalada per una d’aquelles figures públiques amb vocació d’eternitat que, encara que gaudim de bona salut pels segles dels segles, ens acabarà duent a la tomba. Em refereixo al sempitern Josep Sánchez Llibre (Sanchetti, per als amics), una de les ànimes més creatives d’Unió Democràtica, primer com a diputat al Parlament i després com a mà dreta de Josep Antoni Duran i Lleida, sumant-hi vint-i-tres anys de grandíssima productivitat. Per als esperits nostàlgics, fou un goig veure el president a l’exili i Sánchez Llibre reencarnant la Convergència i Unió de tota la vida, la de sempre.

Té gràcia veure com Puigdemont ha acollit Foment, la patronal que —en temps de Joaquim Gay de Montellà, després de l’1-O— va expulsar temporalment l’agrupació d’empresaris vallesana Cecot, simplement perquè el seu president, Antoni Abad, s’havia mostrat favorable a allò que anomenàrem “dret a decidir” i també car gosà demanar a l’antic ministre d’Economia espanyol Luis de Guindos que fes el favor d’evitar la fuga empresarial de Catalunya. Foment, no sé si Puigdemont ho recorda, també fou l’artífex d’una denúncia d’alguns empresaris contra el web Consum Estratègic de l’ANC, que promovia la compra de productes a empreses catalanes compromeses amb el teixit econòmic local i desvinculades de les pressions de l’Estat i de la monarquia (s’hi estigués o no d’acord, aquesta era una iniciativa de lliure expressió que, com era d’esperar, la justícia espanyola acabà censurant).

Carles Puigdemont no fa por a ningú per un motiu ben objectivable, i és que, si pot tornar, és precisament perquè ho vol l’Estat i són les elits espanyoles les que li ho han permès

Però tot això tant li fot, perquè aquí el que compta és que Puigdemont ja ha iniciat el seu particular reencuentro, que diria el seu amnistiador Pedro Sánchez. Resulta d’un cinisme catedralici que el Molt Honorable a l’exili vagi traient pit d’ésser el garant de mantenir el foc de l’1-O i, com va dir expressament en una entrevista ben recent, afirmant que la DUI (que ell mateix va aturar!!!) continua plenament vigent perquè el Parlament encara no l’ha esmenada, mentre es fotografia amb la cara més repulsiva de l’espanyolisme a Catalunya. Tot això s’esdevenia a Perpinyà: mentre, a l’assolellada Barcelona, el prejubilat Xavier Trias (que fa d’últim a la llista de Puigdemont per Barcelona) es passejava per la majoria de platós de la ciutat dient pestes de Jaume Collboni, bo i afirmant que —en circumstàncies especials— Junts podria acabar pactant amb el PSC, perquè a la vida mai se sap.

La pantomima dels convergents és tan descomunal que a qualsevol observador li manquen paraules per descriure-la. Té molta gràcia que molts conciutadans encara excusin el seu vot a Puigdemont conscients que els va mentir descaradament durant el 2017... però adduint també que li faran costat de nou pel simple fet que és el polític nostrat que “més emprenya a Madrid”. A tota aquesta gent, cal recordar-los que Puigdemont pot rabejar tant com es vulgui els tertulians espanyols, siguin conservadors o aparentment federalistes, però que el Molt Honorable no fa por a ningú per un motiu ben objectivable; i és que, si pot tornar, és precisament perquè ho vol l’Estat i són les elits espanyoles les que li ho han permès. El comeback del president no passarà per Madrid, com Tarradellas, ni punyetera falta que fa; perquè qui li ha atorgat el passi és el quilòmetre zero.

Tot això que us exposo són raons i fets històrics ben recents. Però la política catalana ja fa temps que ha entrat en una dimensió desconeguda on tot això no compta per res, perquè l’única cursa possible és per veure qui s’adapta millor i amb més cinisme al món de l’autonomia, després dels sotracs del procés. Puigdemont ho intenta a la convergent, però després de tantes proclames octubristes, ha degut perdre una mica la pràctica de la puta i la Ramoneta. En això, ja se sap, els socialistes sempre acostumen a ser més grisos, però al final n’acabaran traient més rèdit electoral.