Carles Puigdemont ha cremat les naus. Ha deixat clar que tornarà tant sí com no del seu exili i si no és elegit president se’n tornarà a casa (o a la presó, que és bastant probable atès que els jutges mantenen el lawfare). Els seus contrincants electorals volen presentar la candidatura de Puigdemont com una opció d’interès personal, quan és obvi que personalment comportava molts menys riscos i molta més comoditat quedar-se a Brussel·les i repetir cinc anys més com a eurodiputat, però això sí que políticament hauria estat un frau a si mateix i a tot el moviment de resistència democràtica que ha seguit a la repressió del Procés i a tots els represaliats que encara ho pateixen als jutjats o a l’exili.

Cal recordar que amb una aplicació abusiva i barroera de l’article 155 de la Constitució espanyola no només es va destituir el president. Es va destituir tot un parlament i un govern legítimament constituïts, fruit de la voluntat democràticament expressada pels ciutadans i es van alterar les regles del joc democràtic en un intent prou expressat de liquidar la dissidència. “El Estado pagarà el coste de quitar de en medio a Puigdemont”, va declarar llavors Alfredo Pérez Rubalcaba, al cel sigui. I Soraya Sáenz de Santamaría va reivindicar el mèrit d’haver “descabezado” els partits independentistes. En aquest sentit, la resistència interna i externa a l’ofensiva de l’Estat ha estat el gran maldecap i l’assignatura pendent de la democràcia espanyola.  Així que la “restitució” no  la planteja Puigdemont com un assumpte personal, sinó una interpel·lació a la ciutadania sobre la restitució de la voluntat popular soscavada. Una apel·lació a la dignitat col·lectiva, que no és necessàriament incompatible amb l’aposta per una governança eficient.

La “restitució” no  la planteja Puigdemont com un assumpte personal, sinó una interpel·lació a la ciutadania sobre la restitució de la voluntat popular soscavada. Si no se’n surt, no tindria sentit mantenir una posició democràticament rebutjada. Per això ha cremat les naus

Òbviament, no tothom ho veu ni ho ha de veure d’aquesta manera. Deia Churchill que el temps és més important en política que en gramàtica. Ha passat temps i les circumstàncies canvien les referències. Les voluntats populars també són canviants. Les prioritats de la ciutadania i els interessos polítics de la diversitat d’actors creen nous interrogants que suggereixen distintes respostes. De fet, quan Puigdemont planteja que si no rep el suport necessari se’n va a casa, està oferint un gran incentiu a la mobilització de tants espanyolistes o pretesos independentistes que el consideren el principal obstacle als seus objectius polítics. I si se’n surten, si els catalans ja no veuen la necessitat de restituir res, no tindria sentit que Puigdemont mantingués una posició democràticament rebutjada.

Ara bé. Tant si Puigdemont convenç amb la idea de la restitució com si no, res ja no tornarà a ser igual. El canvi d’etapa està garantit. La condició sine qua non per restituir el que es considera la voluntat popular alterada és que el Parlament recuperi la majoria dita independentista. Bé, i després que els independentistes que mai s’han posat d’acord estiguin disposats a sumar forces, però no pas com el 2017, sinó per formar un govern novament disposat a negociar amb l’Estat des d’un nou punt de partida, assumint la responsabilitat d’exercir institucionalment la defensa de drets i llibertats contra la involució democràtica que preconitzen els poders fàctics de l’Estat. En aquest àmbit queda molt camí per córrer i està clar que no serà el mateix segons qui governi a Catalunya. De fet, alguns analistes de Madrid sostenen que a Pedro Sánchez li convé més un govern independentista en posició negociadora, per molt exigent que sigui, que no pas un govern del PSC que deixaria Junts per Catalunya sense cap incentiu per mantenir l’estabilitat de l’executiu de PSOE i Sumar.

I si Puigdemont no se’n surt i se’n va, el partit de Junts per Catalunya continuarà existint, tot i que es veurà abocat a l’enèsima refundació. Puigdemont planteja la “restitució”, però ha fet una candidatura també pensada per governar. Amb ell o sense ell. I es percep en aquest àmbit una certa enyorança de fer política amb vocació de govern i d’arribar a acords amb resultats tangibles, sigui quin sigui l’interlocutor que toqui en cada moment. Ho cantava en Serrat: “Cal guanyar temps als somnis, cal anar molt més enllà de les paraules, ser tal com som de soca-rel. Cremar les naus, navegar a pèl, a cavall de la cresta de l’onada… fins que cal dir-se adeu”.

PS. El fet que set investigats pel cas Tsunami hagin hagut d’exiliar-se davant la persecució política que s’ha inventat el poder judicial per boicotejar la llei d’amnistia confirma que encara queda molta feina a fer pel que fa a la resistència que hauria d’implicar no només els independentistes, sinó tots els demòcrates i les institucions que els han de representar. Per cert, que entre els perseguits hi ha un periodista, en Jesús Rodríguez Sellés, reporter de La Directa, perseguit pel fet de fer bé la seva feina. Ha rebut la solidaritat de sindicats i associacions de periodistes com el Grup Barnils i també d'associacions internacionals, tret del Col·legi dels Socialistes —ai perdó, pel lapsus—, del Col·legi de Periodistes de Catalunya, que encara no ha dit ni mu.