Si un Govern li paga a un jutge els serveis d’un advocat, no hi haurà manera possible de defensar la imparcialitat del magistrat davant d’una causa en la qual el Govern, o si es prefereix, el partit que governa és part interessada.
Després de tot el que van fer els fiscals generals nomenats per Mariano Rajoy i instruïts per Soraya Sáenz de Santamaria, és una obvietat que la instrucció elaborada pel jutge Llarena té una intenció fonamentalment política. Però això encara es pot considerar una opinió. No gaire discutible, tenint en compte les evidències, però una opinió al cap i a la fi. Ara, però, la connivència del poder executiu amb el poder judicial és un fet objectiu, així que ja no queda cap bri d’esperança per als judicis justos. Tampoc no cal esperar que prosperin les recusacions. Només queda confiar en la intervenció —a mig termini— dels tribunals internacionals... i la resistència.
La connivència del poder executiu amb el poder judicial és ara un fet objectiu, així que ja no queda cap bri d’esperança en judicis justos
La repressió ordenada pels Governs de Rajoy contra els líders sobiranistes de Catalunya a partir d’un relat dels fets absolutament tergiversat va ser assumida fil per randa per dos fiscals generals successius, i ha estat justificada punt per punt pel Rei i pel Tribunal Suprem. I quan els tribunals europeus han posat en evidència les fal·làcies de les acusacions formulades per l’instructor, o han qüestionat el seu capteniment com a jutge imparcial, pràcticament tot el poder judicial s’ha “aixecat en armes” —en paraules del diari El País— en defensa de Llarena, exigint l’empara del nou Executiu espanyol davant els tribunals europeus.
El canvi d’opinió del Govern de Pedro Sánchez, que en un principi sí va entendre que donar suport al jutge en un assumpte particular, com van ser les seves declaracions a Oviedo, comprometria la independència del Poder Judicial, ha estat la rendició definitiva de l’Executiu socialista davant dels poders fàctics de l’Estat. Ara queda clar que el Govern espanyol no mana o, si més no, està totalment disposat a fer el que li mani el deep state espanyol. Les esperances de canvi se n'han anat a norris.
Només faltava que la nova fiscal general, Maria José Segarra, posi al mateix nivell referint-se a la llibertat d’expressió, la protesta democràtica pels empresonaments dels líders sobiranistes, vehiculada pacíficament amb la col·locació de llaços grocs, amb l’actuació d’escamots armats amb ganivets que busquen brega amb nocturnitat i traïdoria. La trajectòria democràtica de Maria José Segarra fa impossible creure que obeeixi un criteri propi quan avala els provocadors i ordena investigar els agents de l’ordre que els identifiquen. No hi ha dubte. Està rodejada i la idea de la transició s’ha capgirat completament. Ara, el PSOE regna i el Rei governa.
El canvi d’opinió del Govern de Pedro Sánchez ha estat la rendició definitiva de l’Executiu socialista davant dels poders fàctics de l’Estat
La història sol repetir-se fins i tot en llocs i temps ben diferents. Quan aquell 11 de setembre el general Pinochet va donar el cop d’Estat a Xile, els primers que li van donar suport van ser els jutges. No només van justificar el cop, van rebutjar sistemàticament les denúncies pels desapareguts, per les tortures, i es van negar a investigar els abusos de la Junta Militar, la policia política i els anomenats “escuadrones de la muerte”.
Ara el Govern de Pedro Sánchez diu que defensar el jutge Llarena és “defensar Espanya” i que és “una qüestió d’Estat”. D’això va fer-ne una descripció Aldous Huxley a La filosofia perenne referint-se als règims totalitaris: “Justifiquen la seva existència mitjançant una filosofia de monisme polític, segons la qual l'Estat és Déu a la terra, la unitat sota la planta del diví Estat és la salvació, i tots els mitjans tendents a tal unitat, per més perversos que intrínsecament siguin, són justos i poden emprar-se sense escrúpols”.
Durant la dictadura de Franco, tothom tenia clar que el règim s’acabaria amb la mort del dictador. El “fet biològic”, deien. Es considerava que l’Europa Occidental no toleraria la continuïtat del franquisme sense Franco. Ara, però, Espanya és membre de l’OTAN i no hi ha cap fet biològic a la vista que permeti albirar cap inflexió. Els canvis de Govern resulten anecdòtics, segueixen manant els mateixos de sempre. I en un món liderat per Donald Trump, Vladimir Putin i Xi Jinping, fins i tot Erdogan i Bashar el Assad aguanten amb milers de morts. Així que... no m’ho tinguin en compte. Disculpin el pessimisme.